El diumenge és realment el dia de la professió de la fe. La mateixa assemblea reunida en nom del Senyor és proclamació de la fe. No d’una fe a la mesura de la comprensió de cadascú, sinó de la fe de l’Església, que des de Nicea, ha trobat una formulació venerable en el que anomenem el Credo nicè-constantinopolità. Del qual ara celebrem els 1.700 anys, que aviat és dit. És realment un Credo ecumènic. Totes les Esglésies reconeixen en el Credo la seva fe, sense excepció.
Creiem en Déu manifestat en la glòria de la Trinitat, del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. I creiem que Jesús és el Fill de Déu, que s’encarnà de Maria verge, i que per nosaltres patí, morí, fou sepultat i ressuscità.
La recitació del Credo és l’acte conscient, lliure i personal de cadascun dels membres de l’assemblea que comunitàriament professa la fe.
Situat després de la proclamació de la Paraula i de l’homilia, representa la resposta de tots i cadascun a la Paraula de Déu. El Credo no ha de ser dit, com sovint passa, de manera grisa com un murmuri inintel·ligible, sinó proclamat amb fermesa, coralment, amb les degudes pauses, interioritzant unes paraules tan antigues i alhora tan noves. És la recitació conjunta i coral que fa del Credo el “símbol” de la fe. Ningú a l’Església pot dir: “Jo no estic d’acord amb aquestes paraules.” És unísona perquè unísona és la nostra fe. També ho és l’esperança i la caritat.
El Credo recitat els diumenges té un sentit pasqual. Recorda la professió solemníssima de la fe, tant dels catecúmens com dels fidels, en la Vetlla santíssima de la Pasqua. Per això, és bo de cantar el Credo, bé sigui en llengua vernacla, bé sigui en llatí, amb la melodia inigualada del Credo III en gregorià. Cantar el Credo dona alegria, és l’alegria de la fe. Cantar el Credo és signe de comunió amb tants fidels que, abans i després de nosaltres, i amb les mateixes paraules, han cregut que Crist és el Salvador del món. Cantar el Credo és sentir-se en comunió amb tota l’Església catòlica que d’arreu de la terra diu les mateixes paraules, amb diversitat de llengües, però “com un sol cor i una sola ànima”.
Hi ha gestos que acompanyen la recitació del Credo. Sempre es pronuncia dempeus per reverència al que diem i per raó de la dignitat dels fills de Déu. A les paraules: Incarnatus est la rúbrica indica que tots facin una inclinació adoradora del misteri de l’Encarnació. Per Nadal encara és més agosarada i mana que tots s’agenollin en dir aquestes paraules. En el Missal del 1962 es manava fer el senyal de la creu en dir les paraules: “Crec en la resurrecció de la carn”per tal d’indicar que, quan professem la fe en la resurrecció i en la vida eterna, creiem en la pròpia resurrecció, la de cadascú, ja que tots pel baptisme, som hereus de la vida eterna. Que la joiosa proclamació de la fe cada diumenge ens ajudi a sentir-nos membres de la Mare Església, que en boca dels seus fidels proclama la seva fe fins que el Senyor torni. Sant Ambròs predicava als catecúmens: “Aquest Símbol és un segell espiritual i el guardià sempre present de la nostra fe, és, amb tota certesa, el tresor més gran del nostre cor” (De Sym 1). Sobretot, en aquest any de la commemoració del Concili de Nicea, emprem el Credo llarg, el dels concilis, no l’oblidem, perdríem un tresor.
