El 45è aniversari de la primera ordenació a Espanya d’un diaca per a l’exercici permanent d’aquest ministeri va ser el motiu perquè, a l’església de Santa Maria de Badalona -la mateixa on el cardenal Narcís Jubany imposava les mans a Lluís Nadal-, es reunissin dissabte 8 de novembre desenes de persones, entre elles molts diaques, en acció de gràcies i en ambient de festa. “Queda encara un llarg camí per recórrer, perquè només hi ha diaques permanents en poc més de la meitat de les diòcesis del món“. Aquestes paraules d’Aureli Ortín, actual degà dels diaques de Catalunya (ordenat l’octubre de 1981), van ressonar de manera especialment significativa durant l’acte de celebració, que va consistir en una taula rodona de poc més d’una hora i en una celebració de l’Eucaristia, presidida pel bisbe auxiliar Javier Vilanova a la mateixa parròquia badalonina.
A la primera part, a més d’Ortín, van intervenir Josep Vidal, delegat de Formació i Acompanyament del Clergat-Diaques a l’arxidiòcesi, el també diaca Joaquim Sabater amb la seva dona, Rosa Díaz, dos fills de Lluís Nadal (1928-2002), concretament Jordi i Oriol Nadal, i el prevere Jaume Aymar, que va conèixer molt de prop el primer diaca permanent de Barcelona i que havia compartit amb Lluís Nadal moltes tasques pastorals a Badalona mateix.
Josep Vidal, en la primera intervenció de la taula rodona, va destacar que la constitució dogmàtica Lumen gentium, del Concili Vaticà II, restablia l’exercici permanent del diaconat, amb el qual l’Església tornava a connectar-se amb els seus orígens, quan els primers apòstols escullen 7 col·laboradors per al servei a la caritat i sobretot a les vídues. El document conciliar, en el punt 29, determina això: “Es podrà restablir a partir d’ara el diaconat com a grau propi i permanent de la Jerarquia. Correspon a les diferents Conferències territorials de Bisbes, d’acord amb el mateix Summe Pontífex, decidir si es creu oportú i on establir aquests diaques per a l’atenció dels fidels. Amb el consentiment del Pontífex Romà, aquest diaconat podrà ser conferit a homes d’edat madura, encara que estiguin casats, i també a joves idonis, per als quals s’ha de mantenir ferma la llei del celibat” (Lumen gentium, 29).
El delegat dels Diaques de Barcelona també va explicar que “va ser una assemblea de preveres de l’arxidiòcesi la que va demanar a l’arquebisbe de Barcelona, ja l’any 1977, que s’instaurés el diaconat permanent”. En aquesta línia, Josep Vidal va afegir que “això demostra que els diaques permanents no són promocionats per manca de sacerdots, ja que hi havia en aquell moment molts més preveres a Barcelona que no pas ara, sinó que mostren l’Església de Crist servidor en una vocació específica”. Finalment va recordar que “el cardenal Narcís Jubany aprovava la instauració del ministeri en aquest grau permanent a finals de 1978”.
Uns 50.000 diaques actualment a tot el món
Per la seva banda, Aureli Ortín va dir que “la primera ordenació d’un diaca permanent en la història moderna es va celebrar a Alemanya l’any 1968”, i va revelar que “actualment hi ha arreu del món uns 50.000 diaques, però amb una distribució molt desigual, ja que el 90 per cent es troben entre Europa i Amèrica”. A més, va explicar que “a Catalunya hi ha uns 140 diaques (una cinquantena a Barcelona), mentre que, al conjunt d’Espanya, en són uns 600”. El degà actual dels diaques va recordar, a més, els noms dels primers ordenats després de Lluís Nadal: Jaume Batlle, Josep Urdeix, ell mateix i Josep Maria Carbonell. Finalment Ortín va revelar que, “a finals de 1989, en l’etapa final del cardenal Jubany com a arquebisbe de Barcelona, els diaques van agrair-li de manera formal, durant una trobada especial amb ell, que hagués instaurat i promogut el ministeri”.
La part més testimonial de la taula rodona va ser la intervenció de Joaquim Sabater i la seva esposa, Rosa Díaz. El diaca badaloní, ordenat el 2018, va explicar que la seva història vocacional “és l’explicació d’un relat de fe, des de les misses de 10 plenes a la parròquia de Santa Maria fins al procés de preparació per al ministeri a partir del 2012”, passant per un moment en què Montserrat Padrós, la dona de Lluís Nadal, li va preguntar per què no es plantejava aquest camí, “tot just durant una missa pels 10 anys de la mort del primer diaca”.
Sabater també va situar “els anys de militància en el Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC) i un decidit compromís social a nivell personal i professional” (per exemple, va ser secretari general de Càritas Barcelona del 1998 al 2004) entre els eixos de la seva vocació diaconal. A més, va assegurar que “el diaconat té sentit si es viu en la triple faceta de servei en la caritat, la paraula (pastoral i missió eclesial) i litúrgia (dimensió sacramental)”. Sobre la integració del diaconat en el seu matrimoni i en la família, Sabater va subratllar que “l’esposa ha de signar tres vegades: l’inici de la preparació, la recepció de l’Admissió als Ordes o primer ministeri previ i la mateixa ordenació”.
Rosa Díaz va comentar que la seva fe “ha estat viscuda amb més intensitat arran d’haver conegut” Joaquim Sabater i després de casar-se amb ell. Pel que fa a la vocació del seu marit al ministeri ordenat, va admetre que “viure el diaconat ha estat difícil, però amb diàleg i acord, tot se supera”. També va aclarir que “no tot és negatiu” i que l’experiència de ser la dona d’un diaca “és molt enriquidora”.
En els minuts finals de la trobada i abans de l’Eucaristia, el fill petit de Lluís Nadal, Oriol, es va mostrar molt emocionat. “La petjada que ens deixa el pare sou tots vosaltres”, va assegurar. I sobre la seva mare, Montserrat Padrós, va destacar que “mereix igualment un record molt especial”. Jordi Nadal, el fill gran, va revelar amb llàgrimes que, quan va morir el seu pare, va decidir “allargar el seu ministeri agafant l’alba i portant la comunió als malalts i als ancians”.
El protodiaca, Lluís Nadal, “un home discret”
Finalment Jaume Aymar va presentar Lluís Nadal com “un home discret que no parlava mai malament de ningú“. El prevere, amb qui va tractar molt els anys 80 i 90, va recordar vivències pastorals a la parròquia de Sant Francesc, al barri badaloní del Bufalà. Sobre l’esposa del protodiaca, Aymar, que va ser rector de Santa Maria de Badalona entre 2013 i 2023, va destacar que “tenia una relació amb ell molt complementària i divertida”. En to anecdòtic i distès, va reviure algun moment en què Lluís Nadal “invitava la seva dona a moderar-se quan ella parlava del diaconat”. Jaume Aymar, a més, va assegurar que creu en el diaconat i que “calen més diaques, perquè hi ha molt per segar”.
En el torn de preguntes o comentaris dels presents, una laica de Barcelona, Marta Godall, va expressar el seu desig que un dia el diaconat “quedi també obert a les dones”. En una de les resposta, Aureli Ortín va aclarir que “aquest tema s’ha estudiat i es continua valorant en l’Església”, però va recordar que “el diaconat està integrat en el sagrament de l’Orde, que és únic i inclou també el presbiterat i l’episcopat”. Per aquest motiu, va admetre que és un repte i alhora un problema perquè, “si el Papa o l’Església obrís el diaconat a les dones, no tindria cap argument per negar que siguin sacerdotesses o bisbesses“.
El bisbe Javier defineix el diaca com “un pont entre l’Església i la societat”
L’Eucaristia va comptar amb la participació dels diaques presents, la majoria de Barcelona, acompanyats també per Miquel Àngel Jiménez i Josep Maria Gómez del Perugia, de Sant Feliu de Llobregat. També van concelebrar els preveres Josep Teixidó, delegat diocesà de Pastoral Sacramental i rector de la parròquia de Santa Maria de Badalona, Andreu Oller, arxiprest del Barcelonès, i el mateix Jaume Aymar, entre d’altres. A l’homilia, el bisbe Javier Vilanova va desgranar els diferents sentits del “temple”, coincidint amb la festa de la Dedicació del Laterà, la catedral de Roma. El prelat va comentar que “un primer temple és la vida dels diaques, on Déu va entrar i on va sembrar la generositat que es palpa en els cors” d’aquests ministres ordenats.
Javier Vilanova va destacar que, “en aquests temps convulsos de crisi forta i de guerra mundial a trossos, Déu ens demana que sapiguem acollir-lo i visibilitzar-lo”. El bisbe auxiliar, a més, va afegir que “un altre temple dels diaques és la pròpia comunitat de cadascú, perquè l’Església no és cada parròquia de manera individualitzada, sinó la comunió entre tots”. Va recordar igualment que “el diaca està dins la jerarquia però també dins la societat, amb una família i una vida laboral”. En aquesta línia, Javier Vilanova va definir-lo com “un pont entre l’Església i la societat”. Una foto de grup i les salutacions entre tots va posar el punt final a la festa.
