Novembre aixeca el teló de dues grans celebracions litúrgiques: la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels Fidels Difunts, recordant els nostres éssers estimats i visitant cementiris i columbaris.

Una de les germandats de Còrdova aprofita aquests primers dies de novembre per celebrar un quinari solemne al seu titular, el Crist del Remei d’Ànimes, a la parròquia de Sant Llorenç, recordant els versos que Antonio Gala ens va deixar com a estela de les seves creences més profundes: “En tu cuerpo desnudo, amor del viento, / beben su palidez las alboradas. Y en tus manos enclavadas, / la luna siega en flor el sentimiento.”

L’altar de culte que la Germandat prepara, resplendeix i brilla per la seva tendresa, la seva delicadesa, la seva sensibilitat confrare, unint fe, esperança i amor, per viure un cristianisme ancorat en la vida i en la història. El Crist d’Ànimes aglutina el més important de la pietat popular, “la proximitat de Déu a l’home”, que el poeta Dámaso Alonso, va plasmar en un dels seus poemes més bonics:  “No, Dios mío, Tú, todo: la ola y la ribera. Yo, solo, el junco verde que los vientos agitan en sus orillas grises. Yo, afirmación delgada, —ah, pero concretísima—, terca en su verde: verde. Y, el hombre: yo, tu hombre, oh, tú, mi Dios, mi Dios.” Contemplant el Remei d’Ànimes, brolla la mateixa súplica d’un altre gran poeta, José García Nieto: “Vas a pasar, Señor, ya sé quién eres; tócame por si no estoy bien despierto… Mírame Tú, Señor, si no te veo.”

Novembre, a tot Andalusia és un mes especialment dedicat als éssers més estimats. Les creences esdevenen pregàries breus, a redós d’una fe, potser adormida, però que nia en el més pregon del cor.