El documental Ucraïna, resistència i esperança, produït per Themoff i Movistar Plus, no és una pel·lícula. No és una ficció. No cerca l’aplaudiment, ni la llàgrima fàcil. És un crit. Un testimoni viu que recull el clam dels que estan patint una guerra cruel, injusta i perllongada. La invasió a gran escala del 2022 només va ser la continuació d’una ferida oberta que va començar anys abans, amb l’annexió de Crimea i l’agressió persistent a un poble que ha estat copejat, torturat, deportat, perseguit i assassinat.
Però el més dur no és només la violència. El més dur és l’oblit.
Quan ja va passar l’impacte mediàtic. Quan ja no surten titulars dramàtics. Quan el món es va acostumar al dolor aliè i va decidir mirar cap a una altra banda. Aquí és on es decideix qui segueix i qui se’n va.
Enmig d’aquell silenci que fa mal, són pocs els que continuen acompanyant. I entre aquests pocs, la Fundació del Convent de Santa Clara, des de Manresa, ha volgut romandre-hi. No per aventura. No per màrqueting. No per èpica. Sinó per Evangeli. Per fidelitat al clam d’un poble ferit. Per aquest “anar a les perifèries” que tant ens ha recordat el Papa Francesc i pel qual ens ha acompanyat, animat i beneït des del primer moment.
Hem caminat entre ruïnes i llàgrimes, celebrant la fe en soterranis mentre queien míssils, sostenint mans ferides i cossos trencats, acollint nens, portant ferits, portant ambulàncies, mantes, medicaments, aliments i, sobretot, esperança. No per heroisme. Sinó perquè creiem que la fe, si no es fa compromís, queda buida.
UNA INVITACIÓ, SOBRETOT, ALS JOVES
Aquest documental no només mostra el que passa a Ucraïna. Ens mira als ulls. Ens pregunta:
Què fas amb la teva vida?
Què fas amb les teves capacitats?
A què et compromet la teva fe?
Voldria que ho vegin els joves.
No per traumatitzar-los. Sinó per despertar-los el cor.
Perquè valorin la pau en què viuen i perquè descobreixin que no tot està garantit. Perquè aprenguin que viure també és fer-se càrrec de l’altre.
No els demanem que vagin al capdavant de batalla, els demanem que estimin, que es moguin, que no siguin espectadors, que no es quedin a la devoció bonica i sentimental. Perquè la devoció veritable és la que es torna acció, la que s’arremanga, la que s’embruta les mans, la que dóna la vida —de mica o de cop— però la dóna.
Veure aquest documental és obrir el cor
Ucraïna, resistència i esperança no ens deixa igual. Ens obliga a decidir i ens crida a comprometre’ns. La fe que no mou el cor cap al germà no és fe: és un adorn, i avui, més que mai, el món necessita cristians que no només resin per la pau, sinó que treballin per a la pau.
Aquest documental és, per això, una oportunitat per veure, per sentir, per preguntar-se i per respondre.
Perquè no es proclama l’esperança. L’esperança es construeix.
