N’hi ha prou que ens apropem a qualsevol pàgina de l’evangeli perquè ens adonem d’una presència, gairebé imperceptible, jo diria que, en ocasions invisible, però que és molt, però que molt present, sobretot en la vida de Jesús. Em refereixo als pobres. Ells són, sense cap mena de dubte, per als cristians la nostra perla amagada de gran valor. I als pobres en tots els sentits: pobres econòmics, és clar, però també pobres sociològics, pobres psicològics, pobres d’afecte, de somriure, de companyia… Molts d’ells no necessiten unes poques monedes, sinó que algú els mostri el rostre amorós de Déu que es fa visible en Jesucrist i en els cristians. Jesús va viure al costat dels pobres. Jesús va viure com un pobre. La seva vida va començar en un pessebre humil i desemparat i va acabar despullat en una creu.

Gosaria afirmar que és gairebé una obligació per a tot cristià tenir un amor gran pels pobres; la prova de foc del nostre seguiment de Jesús és l’amor als pobres: “Perquè tenia gana i em donàreu de menjar. Tot allò que fèieu a un d’aquests meus germans més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,35.40).

No podem resoldre tots els problemes del món. Però sí que podem mirar una persona als ulls amb tendresa, compartir el nostre temps i la nostra companyia, regalar un somriure…

Aprenguem a anar amb més calma per la vida, a asseure’ns al costat del veí, a escoltar la veïna, a acollir aquell que ens està suplicant un minut del nostre temps, aprenguem a ser hospital de campanya com ens recordava el papa Francesc; aprenguem a estimar els pobres i necessitats com ens recorda el papa Lleó XIV en la seva exhortació apostòlica Dilexi te.