Afirma Armand Puig al llibre Antoni Gaudí, vida i obra —guardonat en la quarta edició del Premi Abat Marcet—, que en Gaudí arquitectura i fe caminen plegades de manera indestriable, “formant una síntesi personal, simbòlica i estètica que es desplegarà de forma creixent i el portarà, en els darrers anys de la seva vida, a una vivència mística”.
Quan Gaudí va morir, el 10 de juny del 1926, com a conseqüència de l’atropellament d’un tramvia a la Gran Via de Barcelona, a l’alçada del carrer Bailèn, l’arquitecte de Déu vivia totalment consagrat a l’obra de la seva vida, el gran temple al servei de l’evangelització: la basílica de la Sagrada Família.
El papa Francesc va declarar venerable Gaudí a l’abril d’aquest any, pocs dies abans de morir. Un pas imprescindible per a la seva beatificació, ja que en reconeix la vivència de les virtuts cristianes en grau heroic. Sabem que ara està en estudi el darrer pas necessari, que passa per l’aprovació d’un miracle atribuït al servent de Déu i venerable Antoni Gaudí.
Però mentre restem a l’espera, pensem si no és providencial tot el que s’esdevé al voltant de la Sagrada Família i d’Antoni Gaudí. Quina acció de gràcies, com es va exclamar el 14 d’octubre en l’inici oficial del curs acadèmic de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, que la nostra Església compti amb aquest testimoni de fe i amb aquest temple que, com va dir Jordi Faulí en la lliçó inaugural, “eleva l’esperit cap a Déu”.
