El 18 de gener de 1937, al voltant de dos quarts de quatre de la tarda, el germà de La Salle Jaume Hilari (Manel Barbal i Cosán, fill del poble pallarès d’Enviny) va ser afusellat al bosc del Mont de l’Oliva, a prop del cementiri de Tarragona. Davant la sorpresa dels executors, el màrtir va romandre dret després d’efectuar-se dues ordres de foc consecutives. El grup que va disparar va llençar les armes i va fugir corrent. Jaume Hilari va caure mort només després que el cap de l’escamot li disparés a la templa a boca de canó. Les seves darreres paraules van ser: “Morir per Crist és viure, nois.” Dies abans, en una conversa amb un altre germà, a la presó, deia: “Què més podia desitjar que morir per l’únic delicte de ser religiós i d’haver contribuït a la formació cristiana dels infants?”

Jaume Hilari va ser beatificat (1990) i canonitzat (1999) per Joan Pau II a la plaça de Sant Pere del Vaticà. És el primer màrtir de la guerra civil, una guera que va deixar molts beats i sants, persones de fe, religioses o laiques, convençudes de les seves creences. I el degoteig d’aquests testimonis, en categoria de beats o sants, continua encara. Aviat —podria ser la tardor de l’any vinent—, l’Església reconeixerà el martiri de 138 capellans, 1 seminarista i 30 laics —entre ells una única dona— de la diòcesi de Lleida, les restes dels quals reposen a la fossa comuna dels màrtirs, al cementiri de la capital lleidatana. Les biografies d’aquestes 169 persones assassinades a la guerra civil les coneix bé Conxita López, directora del Secretariat diocesà de les Causes dels Sants de Lleida.

“Per reconèixer la santedat d’una persona, s’ha de seguir un procés que consta de quatre passos, pròpiament: servent de Déu, venerable, beat i sant”, indica Josep Maria Blanquet, responsable de l’Oficina per a les Causes dels Sants de l’arquebisbat de Barcelona.