Aquest estiu vaig tenir l’oportunitat de visitar la mesquita de Süleymaniye Camii a la ciutat d’Istanbul. És un edifici magnífic, d’una sola nau amb una gran cúpula, el terra està cobert completament per una catifa decorada en to vermellós. La mihrab (lloc que indica la direcció de la Meca) està ricament adornada. En diferents punts es troben penjats quadres amb escrits de l’Alcorà en àrab. Sent divendres al capvespre vaig poder contemplar la pregària del Salat al-maghrib. Em van cridar força l’atenció dues coses que m’han fet pensar en les nostres celebracions eucarístiques.
En el moment de la pregària, tots els homes que hi assistien ho feien en un grup compacte, darrere de l’imam. Ocupaven un petit espai del gran edifici just davant del mihrab. Pregaven tots junts donant un sentit de comunitat molt visible. En la resta de l’enorme espai diàfan uns nens, tres o quatre, jugaven. Corrien, es perseguien, reien, queien per terra. Esmorteïts per la gran catifa no feien massa soroll, però xocava veure el contrast entre els orants i els juganers. Vaig preguntar a un dels vigilants si no molestaven i em va contestar amb tota naturalitat: “Són nens i fan coses de nens. Fins que no fan catorze anys no estan obligats a pregar.” He de reconèixer que la resposta em va sorprendre i em va provocar una certa enveja.
Fa dies que dono voltes a la idea de com es podria naturalitzar el comportament juganer dels nens dins de les nostres celebracions eucarístiques i confesso que no hi he trobat la solució. Per experiència pròpia, he de dir que quan teníem els nens petits sovint havíem de fer mans i mànigues per poder assistir a l’eucaristia. La sensació de “molestar” era un dels grans frens. Sovint anàvem a l’eucaristia per separat, i un de nosaltres dos es quedava a casa amb els nens.
Dins de la gran comunitat de creients les famílies són les parts constituents més petites. L’eucaristia és la celebració on es fa present la gran comunitat de manera més visible. Haver de desmuntar la petita comunitat cristiana per poder assistir a la celebració de la gran comunitat no té cap sentit. Caldria trobar la fórmula perquè en les celebracions eucarístiques poguessin assistir les famílies: avis, pares, nets, besnets, on es pogués celebrar i compartir la paraula, el cos de Crist i el joc dels nens amb naturalitat. On els nens poguessin fer de nens i els grans poguessin pregar en i com a comunitat.
Hi ha parròquies on s’habilita un servei de guarderia per als nens. Està bé, però penso que això segueix separant les famílies. Per a un nen, la força que té veure i sentir la celebració és insuperable. Caldria trobar aquesta fórmula, perquè l’eucaristia que avui no té nens, demà no tindrà joves i, a la llarga, no tindrà comunitat.
