El dilluns 29 de setembre, mentre els mandataris Donald Trump i Benjamin Netanyahu es reunien a Washington, la parròquia de Santa Anna de Barcelona s’omplia de gom a gom d’una comunitat cristiana que clama prou al genocidi d’Israel a la Franja de Gaza. El cant, la poesia, la pregària, la celebració de la Paraula i els testimonis es van encavalcar al llarg de més d’una hora d’una vetlla convocada per la Xarxa d’Entitats Cristianes. El testimoni més commovedor va ser el d’Àlex Hinno, portaveu de la comunitat palestina de Catalunya i fill de mare cristiana catalana i de pare palestí d’origen musulmà.
Com valora l’acord de pau per a Gaza que Donald Trump va presentar el mateix 29 de setembre?
Personalment el valoro amb molt d’escepticisme. El fet que sigui una proposta que neix del si de dos mandataris que un està fent el genocidi i l’altre és el que li està donant suport incondicional ja la fa esbiaixada i totalment parcial. Si fos una proposta que busca un acord de pau, tindria en compte la fase negociadora. Això no té res a veure amb una negociació. És un acord unilateral d’una de les parts, que demana una claudicació i, d’alguna manera, una renúncia als drets del poble i de la identitat nacional palestina. No obstant això, donades les circumstàncies, davant de qualsevol cosa que aturi els bombardejos, tenim un punt d’esperança.
El seu pare, palestí d’origen musulmà, tenia 9 anys, va viure el dia de la Nakba, el dia en què els palestins van iniciar l’èxode arran de la creació de l’Estat d’Israel. Quina ha estat l’herència familiar d’un fet tan tràgic?
Els meus pares es van conèixer a Catalunya fa més de 50 anys i sempre m’han transmès la necessitat de bastir ponts i d’unió entre diverses cultures. Això és el que sempre m’ha transmès la meva família, especialment el meu pare: la tolerància, buscar la confraternitat, estimar les persones no pel seu origen, sinó per la seva condició i pel que fan. Certament, la història de la meva família és tràgica, com ho és la de la immensa majoria de la població palestina. El 1948 es va crear l’Estat sionista d’Israel a sobre del poble palestí. Aleshores, el 75% de la població autòctona va ser foragitada i expulsada de casa seva. El meu pare tenia 9 anys quan la seva família va ser expulsada de la ciutat de Jaffa, que avui es troba annexionada a l’Estat d’Israel, i es van desplaçar a Nablus, Cisjordània, on actualment hi tenim família.
“El meu pare tenia 9 anys quan la seva família va ser expulsada de la ciutat de Jaffa, que avui es troba annexionada a l’Estat d’Israel, i es van desplaçar a Nablus, Cisjordània, on actualment hi tenim família”
Quin seguiment feu des de Catalunya de la situació dels vostres familiars a Palestina? Quin és el seu estat d’ànim?
Hi ha força membres de la comunitat palestina de Catalunya que són de Gaza, i que hi tenen familiars. Pràcticament la totalitat d’aquestes persones tenen familiars directament assassinats. No hi ha pràcticament cap família de Gaza que no tingui cap mort entre els seus membres en aquests dos darrers anys. Pensem que la magnitud del genocidi és incommensurable. Dels dos milions de persones que viuen allà, més de 65.000 han estat assassinades, però hi ha molts desapareguts que no els hem pogut comptar, de manera que podríem arribar a les 100.000 persones. Estem parlant que, aproximadament, una de cada deu persones ha estat assassinada o ferida, i això afecta totes les famílies palestines, que són molt grans. A part d’això, la vida mateixa ha estat destruïda. No hi ha escoles, ni universitats, ni serveis bàsics… Això afecta l’àmplia totalitat del 100% de les persones que viuen allà. Sumem-hi també la fam. No hi ha cap arma més terrible que deixar morir la gent de gana o d’inanició per falta d’aliments i aigua. Per tant, és molt difícil descriure el que s’està vivint allà. No obstant això, la gent palestina és molt resistent i resilient. Portem 77 anys d’ocupació i 77 anys de resistència. I la gent palestina continua tenint esperança, força i il·lusió, perquè és l’única cosa que els queda. Això és el que ens encoratja també a nosaltres.
Una esperança i una resistència que ens arriben també del pare Gabriel Romanelli, rector de l’única parròquia catòlica a Gaza. Segons el seu testimoni, malgrat les bombes, la gent acollida no es vol moure de Gaza, però és que tampoc no saben on anar.
Exacte. El problema de la Franja de Gaza és que és una presó a cel obert. Ja ho era abans del 7 d’octubre. La Franja de Gaza portava 15 anys de setge. Actualment jo compararia la situació amb un camp d’extermini, perquè és un lloc on les persones estan tancades i són assassinades. No tenen enlloc on anar. Dit això, els palestins no volen caritat, sinó justícia, que els deixin viure i desenvolupar-se com a poble. Crec que aquesta és la idea amb la qual hem de treballar. El poble palestí no necessita viure en la indigència, perquè és molt capaç, però nosaltres els hem de donar les eines perquè el genocidi s’aturi i aturar aquests governs que fan possible que aquesta massacre continuï. Nosaltres no volem alimentar la pena, el catastrofisme o el dolor. El que volem és que entenguem tots plegats que allà hi un poble amb moltes ganes i molta il·lusió de continuar vivint a la seva pròpia terra. Com vaig explicar amb el meu testimoni a Santa Anna, els nens continuen jugant i somiant. I la il·lusió d’aquests nens i dels seus pares existirà sempre, perquè forma part de la identitat del poble palestí. És amb el que nosaltres ens quedem i hem de perpetuar i hem de pregar i ajudar perquè això sigui així.
“El que volem és que entenguem tots plegats que allà hi un poble amb moltes ganes i molta il·lusió de continuar vivint a la seva pròpia terra”
En l’acte a Santa Anna, va quedar clar que tots podem fer alguna cosa contra el genocidi. Com valora aquesta i altres convocatòries?
La celebració de Santa Anna va ser molt emocionant. Per a nosaltres, els palestins, és molt important notar la solidaritat de tothom en aquests moments. Jo sempre he tingut lligams amb el cristianisme. Vaig estudiar als jesuïtes, vaig ser catequista i, tot i tenir una barreja de cultures, el missatge cristià l’he seguit molt de prop. I aquestes persones tan sinceres, amb aquesta espiritualitat, amb l’església plena de gom a gom, la veritat és que a mi, personalment, em va emocionar. I jo crec que aquesta emoció, aquest sentiment, aquesta puresa d’aquell acte tan bonic és el que es va transmetre, i jo crec que per això va tenir aquesta acollida el missatge que vaig fer, que només va ser el reflex del que veia als ulls de les persones que tenia davant.
Celebracions com la de Santa Anna posen en valor la força de la pregària
La pregària és molt poderosa, i sumar d’alguna manera aquesta energia, aquesta força, aquesta voluntat, aquest desig de cadascuna de les persones, posar-les en comú, i això, enlairar-ho d’alguna manera cap a aquesta direcció, això té molta força. Nosaltres el que demanem és que cadascú, des de la seva individualitat i des de la seva col·lectivitat, faci tot el que estigui a les seves mans per aturar aquesta barbaritat. Hi ha moltes guerres al món i hi ha hagut diversos episodis de violència, però el que està passant avui no té precedents des de la Segona Guerra Mundial. I a nivell humà a qualsevol persona l’ha de commocionar i commoure.
