INTRODUCCIÓ

Escornalbou, muntanya emblemàtica en el paisatge del Baix Camp, té una història de molts segles. L’històric edifici, d’origen medieval, va ser un monestir de canonges agustins i després s’hi van instal·lar franciscans recol·lectes; un dels frares més populars fora el beat Bonaventura Gran, fill de Riudoms i mort a Roma, amb fama de frare molt miracler i amb arrelada devoció a la seva vila.

Tanmateix, l’etapa més destacada d’aquest emblemàtic indret va començar l’any 1686, quan Antoni Llinàs, un frare franciscà observant, va fundar el Col·legi Seminari de Sant Miquel. Els franciscans, orde creat per sant Francesc d’Assís, van destacar en l’evangelització de les colònies americanes; només cal recordar el famós predicador Juniper Serra, el gran missioner de Califòrnia. Escornalbou tindria la finalitat de preparar els futurs missioners.

Generalment el mot missioner designa aquell religiós que va a terres llunyanes no cristianes a predicar, però en el context de l’Antic Règim un missioner era també qui reforçava amb la seva predicació la fe i la reforma dels costums de poblacions cristianes. Aquestes campanyes missioneres sorgiren amb força a partir de la Contrareforma de Trento per frenar l’expansió del Luteranisme. A Catalunya tindrem a meitat del segle XIX un destacat missioner popular: Antoni Maria Claret

A Escornalbou , l’objectiu inicial de formar predicadors per a les colònies va passar a un segon lloc davant la ràpida embranzida que tingueren les missions populars o apostòliques; eren populars perquè abastaven diferents localitats en una mateixa campanya i apostòliques perquè requerien el permís del bisbe respectiu.

COM S’ORGANITZAVEN LES MISSIONS?

La manera més habitual d’endegar una campanya missionera era amb ternes, grups de tres missioners, amb dos predicadors i un llec amb tasques assistencials, com recollir almoines per mantenir els predicadors; cal recordar com els franciscans eren un orde mendicant i, per tant, la predicació era gratuïta. Les campanyes començaven l’endemà de la festa de Sant Francesc d’Assís, 5 d’octubre, i acabaven per Pasqua.

L’entrada a un poble es feia d’acord amb el rector de la parròquia i també procuraven que les autoritats civils limitessin la celebració d’actes profans, com jocs o caceres durant els dies de la campanya.

El cant del Veni Creator i unes lletanies de la Verge marcaven l’inici de la predicació: una processó amb la imatge del Sant Crist. El primer sermó presentava els objectius de la campanya: indulgències, insistència per la confessió sacramental; ambdós aspectes sintonitzaven amb les directrius de Trento. No hi mancava tampoc una interpel·lació a la butxaca generosa dels fidels.

La durada d’una missió podia oscil·lar entre uns dies a un mes, però l’esquema d’una jornada missionera no variava gaire. Es començava sempre ben d’hora; abans que la gent anés al camp.

Al matí, després del cant del Veni Creator i de resar el Rosari, es cantaven unes lletretes corresponents a les doctrines del dia. Se celebrava una missa mentre l’altre predicador llegia al poble uns punts de meditació sobre “lo negoci de la salvació”. Ens pot sobtar aquesta mena d’escudella litúrgica, però va ser ben usual abans de les grans reformes del Concili Vaticà II. Es feia una plàtica, amb un tema específic i s’acabava amb recomanacions: reflexionar durant el treball, no renegar, no visitar llocs frívols,…

Tenia un considerable mèrit començar una llarga jornada de treball amb aquest menú pietós. Al vespre, després d’un segon rosari, hi havia una instrucció sobre la doctrina cristiana i després el sermó, com a plat estrella de jornada.

També organitzaven, en paral·lel, una missió infantil a primeres hores de la tarda, una missió infantil amb un horari diferent i una dinàmica similar a les catequesis d’infants, però amb els continguts doctrinals de Trento. Això sí, per ajudar a transmetre el missatge a la canalla s’empraven cançons devotes, anècdotes i exemples.

El moment culminant de la campanya, el baròmetre de l´èxit o fracàs, era la pràctica de la confessió, lligada a la comunió general. Misiones apostólicas va enregistrar alguns anys xifres de combregants a tall de balanç de resultats. El darrer dia hi havia un sermó de perseverança i ells beneïen objectes pietosos. La campanya acabava amb una missa cantada per difunts amb un Te Deum. Es deixava com a record una gran creu de fusta en un lloc visible del poble.

Durant l’estança en una localitat instauraven canònicament el Via Crucis a la parròquia, privilegi dels franciscans, els custodis oficials dels Sants Llocs.

LA PREDICACIÓ, ARMA DE PERSUASIÓ

Els franciscans empraven tres modalitats de predicació per aconseguir llurs objectiu: plàtica, doctrina i sermó.

La Plàtica era una exhortació pietosa. Es parlava de les virtuts, devoció als sants, honestedat en el vestit, respecte als llocs sants. Les receptes per no pecar eren: resar, freqüentar els sagraments, penitència, reflexió en la mort i l’infern

La Doctrina: explicació dels manaments de Déu i de l’Església. Un missioner feia les preguntes i l’altre feia de poble i les contestava. Una catequesi dialogada on la culpa tenia un destacat paper, sobretot hi havia una preocupació obsessiva pel sisè manament. En aquell context rigorista, les transgressions al sisè manament eren la gran fàbrica de pecats mortals. Els exemple morals de pecadors impenitents que anaven de cap a les flames eternes eren força habituals. També insistien amb el precepte dominical i en la confessió i comunió anual.

Amb unes lletretes la gent memoritzava el missatge doctrinal.

 El Sermó: era el moment més important i presentava una qualitat expositiva més elaborada. Els temes eren variats: diversos, Déu, veritats eternes, confessió. Resulta significatiu destacar el sermó dedicat a la mort: un fet universal, el futur de glòria eterna o d’infern.

Amb un fragment podem entendre l’impacte d’aquelles prèdiques sobre un públic bona part analfabet. En l’escrit Reflexions sobre el negoci de la salvació es diu: “Tremolem al pensar que com las volvas de neu, així cauen tant espesses las animas en lo infern; y que de trenta mil quen morir en lo dia que morí lo pare S. Bernat, sol se salvaren cinc; y encara los tres anaren al Purgatori ¿O quants condemnats! Qui no tremolarà?”

L’objectiu dels predicadors era la salvació de l’ànima fins a uns nivells obsessius: salvar la pell de les penes eternes! Curiosament l’amor a Déu i al proïsme no eren pas els eixos fonamentals. Establien una llista de pecats, la majoria relacionats amb el sisè manament. Tot plegat, derivava del rigorisme moral sorgit amb el Concili de Trento.. El discurs escatològic dels frares lligava bastant amb la mentalitat de bona part de la societat rural catalana del segle XVIII. Fins al Concili Vaticà II no hi haurà un canvi de to i de continguts

Si la valoració religiosa, des de la sensibilitat actual és negativa, les consideracions sociològiques són també molt crítiques. Per a un il·lustrat del segle XVIII les prediques dels franciscans són com una mostra d’obscurantisme o fanatisme, destinada a manipular les ments de masses analfabetes de pagesos. Després, en el xoc amb el liberalisme del segle XIX, els franciscans es col·locaran en les postures més reaccionàries de l’absolutisme.

EXPANSIÓ GEOGRÀFICA

Joan Papió, historiador del monestir del segle XVIII, indica que els missioners van desplaçar-se per totes les diòcesis catalanes que corresponien a la província de Tarraconense, un àmbit geogràfic més gran que Catalunya: amb pobles de la Franja, del País Valencià i de França.

Cal dir que les demarcacions eren diferents a les actuals: els bisbats de Lleida i Tortosa tenien moltes parròquies fora de Catalunya… a més existien les jurisdiccions eclesiàstiques exemptes, una mena de bisbats sense bisbe: Ager, Gerri, Lavaix, Meià.

A l’arxiu històric provincial dels Franciscans de Catalunya es conserva un manuscrit: Jornadas Apostólicas, una mena de diari on es recull la tasca evangelitzadora. Porta data del 1724 i registra les campanyes des del 1686 fins a l’exclaustració. Les Jornadas presenta una lliga de noms, agrupats per diòcesis i anys, amb el nom dels missioners. Sovint s’intercalen notícies, referències de fets polítics i anècdotes, també des de meitats del segle XVIII fins l’any 1828 assenyala el numero de combregants. Essent ara tema de rabiosa actualitat, tenim la curiositat que van anar a realitzar una missió al monestir de Sixena i van combregar 50 monges.

Els bisbats de Tarragona, Tortosa i Lleida van ser els mes visitats, curiosament localitats aragoneses i valencianes també van acollir la predicació dels franciscans.

Cal considerar que la proximitat geogràfica era un criteri a considerar perquè els viatges els feien a peu: Tarragona i Tortosa eren els llocs més preferits. Tanmateix, es van decantar més per anar al bisbat d’Urgell que no pas a Barcelona i van preferir predicar per remotes contrades del Pirineu: Les valls de Boi, Ribes Aneu, Cardós, Farrera, Cerdanya, abans que cercar llocs més accessibles del litoral català, que ja gaudien de la presència de convents. També seguint el fil de Jornadas Apostólicas, es constata una preferència pels nuclis rurals per sobre de les ciutats: a Tortosa van fer tres missions, en canvi a Vinebre, localitat de la Ribera d’Ebre, van fer 15 campanyes.

L’EPISODI DE POBOLEDA L’ANY 1765

Eduard Toda, restaurador d’Escornalbou, descriu en el seu llibre Història d’Escornalbou un episodi que demostra com s’esquarterava el món monolític de l’Antic Règim, on l’Església tenia un paper inqüestionable Els cartoixans d’Scala Dei volien obligar els veïns a moldre en el moli de Bardina, propietat de la Cartoixa, per així cobrar els drets corresponents. Davant de l’oposició dels veïns, Scala Dei empra els oficis dels predicadors franciscans per defensar els seus interessos senyorials: negar-los l’absolució si es negaven a passar pel molí dels cartoixans. Hi va haver un considerable aldarull per aquesta una mana de tràfic d’influències i l’afer va arribar als tribunals de Barcelona. L’arquebisbe de Tarragona va privar de les llicències als predicadors i els feu sortir del convent. Curiosament, Jornadas Apostólicas no recull aquest incident. L’episodi de Poboleda albira l’enfrontament entre l’estament eclesiàstic i una societat que reclama canvis.

INCIDÈNCIA ESDEVENIMENTS HISTÒRICS

Els grans episodis de la Historia de Catalunya també repercutiren en l’organització i dinàmica de les missions.

En la Guerra de Successió (1705-1714) els franciscans van donar suport a la causa austriacista de l’arxiduc Carles, com bona part de l’estament eclesiàstic. El conegut resistent de Capçanes, Lo Carrasclet, va trobar refugi a Escornalbou en la seva revolta contra Felip V. Prova d’aquest compromís polític foren les represàlies borbòniques: Francesc Boada, guardià del monestir, va ser desterrat a Roma fins l’any 1723.

En la Guerra Gran (1793-95) un conflicte entre la decadent monarquia de Carles IV i la jove República Francesa, Escornalbou va utilitzar les missions com una eina de propaganda monàrquica: “Los mas barbaros infieles i gentiles no executarian las inhumanidades que executan los franceses ni se demostrarían tan enemigos de Dios, de Jesucristo , de su Sta Iglesia, del estado eclesiastico y del genero humano, como se manifiestan los franceses”.

Aquesta guerra, molt popular a Catalunya, va impulsar companyies de soldats voluntaris, els miquelets, que de la mà del Ggneral Ricardos van arribar a conquerir territoris de la Catalunya Nord. Els franciscans es van sumar a l’entusiasme popular i es desplaçaren a l’Alta Cerdanya a “predicar y confesar aquellas pobres gentes y destruir los errores que la libertad francesa había sembrado en aquellos pueblos y reducirlos al conocimiento de Dios, y obediencia al Romano Pontifice y a su legítimo prelado, el Obispo de Urgell”

Les anotacions de les Jornadas palesen el biaix ideològic absolutista, i la tírria als francesos, compartida per la població.

Aquesta guerra acabarà amb un autèntic desastre per al bàndol espanyol i els comentaris del manuscrit d’Escornalbou palesen el desencís final.

En la Guerra del Francès (1808-1814) el caràcter polític de les predicacions troba el moment culminant. Escornalbou es va posar al costat de les autoritats contràries a l’ocupació francesa: “Con los principios del 1810, por orden de la Junta de la Regencia de este Reyno se intimó al Arzobispo de Tarragona mandase hacer missiones en todo su Arzobispado.”

Eren missions de guerra on la predicació responia a plantejaments polítics. El rerefons era de creuada per la qual cosa calia encoratjar el fervor patriòtic en llurs sermons i es va repetir l’esquema de la Guerra Gran. Els franciscans d’Escornalbou van predicar a Tarragona entre el 7 i el 28 d’octubre del 1810 a l’església de Sant Francesc. La iniciativa de convidar els missioners va sorgir de ciutadans particulars, perquè l’arquebisbe estava refugiat a Mallorca: “Fue tal en el concurso que no podía la iglesia del covento abarcar tanta gente. Los auditorios se componían de canónigos, dignidades, clérigos, frayles, militares de todas clases y de ciudadanos.”

L’any 1811, Napoleó domina bona part de Catalunya, el convent va ser saquejat pels soldats francesos, però Tarragona es resistia a l’ocupant. Escornalbou s’aboca a col·laborar amb unes autoritats per fer una campanya de moralitat pública; la ciutat vivia una situació angoixosa. La decidida intervenció franciscana en la línia d’ avantguarda presentava una doble finalitat: religiosa i política. La penitència era l’arma que podia fer possible resistir als francesos. Pocs mesos abans de la sagnant entrada de les tropes de Souchet, els frares hi van predicar; les Jornadas descriuen l’ambient ambient previ a les vigiles del desastre:

“Como toda la provincia se mirava en revolución y se hallaba Tarragona libre de enemigos fue el motivo de recogerse en ella todo el mal para provocar las iras de Dios…luego que entró en el gobierno mandó desterrar algunas ciertas mujeres capaces de inficcionar y perder a todo un exercito. Tomó después la providencia de que se hiciesen rogativas públicas, que todo el clero secular y regular hiciese exercicios, como todo se predicó con mucha edificación de los buenos. Peró el mal no sesó: iva en aumento la maldad y a cara descubierta: no se vehia temor de Dios. Visto eso, y temerosos el general y el gobernador de las iras de Dios mandaron se hiciesen otra misión en la catedral… empezaron el 8 de marzo y se concluyó en el Domingo de Pasión. Hubo en ella un concurso nunca visto; esperando seria grande el fruto, al último comulgaron algunas quinientas almas en una ciudad donde había millares de personas. El prelado exclamo: Tarragona haz penitencia, haz penitencia Tarragona, porque de no dentro poco tiempo experimentarás tu ruina y desolación, lo que experimento luego con un derramamiento de sangre tan horroroso que no tiene exemplar en las histórias.” Toda la ciufad fue pasada a sangre y fuego.El robo, la violación y el asesinato fueron ejecutados brutalmenmte.”

L’assalt de les tropes napoleòniques va significar una carnisseria: les 5.600 morts 300 nens i dones.

Segons el cronista d’Escornalbou, la manca de conversió dels cors era l’explicació providencialista del desastre. Des d’una perspectiva actual grinyola molt aquest providencialisme històric tan infantil: Déu havia castigat una ciutat impenitent que no s’havia convertit. Però el públic receptor era gent poc il·lustrada que combregava amb aquesta visió providencialista: considerar càstigs del cel determinats esdeveniments.

Amb el regnat de Ferran VII, el Deseado (1814-1833), es va rellançar la tasca missionera i es produí una simbiosi entre els franciscans i la ideologia absolutista de l’ Antic Règim “Llegamos ya al año 1814. Año feliz para todos y con mucha particularidad para nuestra santa fe y religión; pues entró con la libertad deseada nuestro amado monarca Fernando VII, las primeras diligencias de su govierno fueron disipar los errores y heregias que habían derramado los liberales de Cadiz por todo el reyno. Y para la reforma de loas costumbres mando…y al mismo tiempo mandasen hacer misiones por todas partes.”

Les missions es reinicien amb 9 missioners: la tasca es hostilitzar el liberalisme. Des d’ara fins a la fi del monestir, els criteris seran més polítics que pastorals. Toda, l’historiador del monestir, diu: “No volien saber res de llibertats ni de drets individuals: segons les seves idees, la màgia del bon govern es tancava en l’absolutisme. Tron i altar eren els seus lemes, i a l’extensió del seu culte i difusió en la seva doctrina dedicaren la incansable activitat de les missions i les prediques,”

El Trienni Constitucional (1820-1823) va implicar la suspensió de les missions. A Catalunya va esclatar en una revolta absolutista i les autoritats consideraven que els frares instigaven la sedició dels focus realistes a les comarques meridionals de Catalunya. El relat esbiaixat que fa Jornadas del govern constitucional resulta ben eloqüent: “Todas las miras de aquellos impíos revolucionarios era abolir el culto divino, acabar con la Religión de Jesucristo, desterrar las buenas costumbres e introducir el libertinaje y el ateísmo en España. Lejos de permitirse las Santas Misiones se prohibió severamente alos ministros del Sagrado Evangelio la libertad que les dio Jesucristo de clamar contra los errores y falsas doctrinas que de palabra y por escrito introducían los apóstoles de la impiedad.” Les mesures del govern eren coherents perquè silenciaven veus hostils al sistema, però donaven una justificació ideològica als sollevats realistes. Els reaccionaris empraven l’anticlericalisme del regim per trobar les simpaties de la població rural, mentalment més propera als frares

En la Dècada Ominosa (1823-1833) el rei va recuperar el poder absolut amb la invasió de tropes franceses, els 100.000 Fills de Sant Lluis al 1823. Els franciscans tornaren a la tasca missionera, seguint les directrius polítiques, “encargando se le explicasen de modo que pudiesen entenderlo todos, el objeto, el plan, y fines de los masones, comuneros, filosofos y demás impíos”

Les consignes de Ferran VII es van seguir amb entusiasme i els franciscans van fer de les missions una eina política: fer apologia de l’Absolutisme. No a tot arreu foren ben rebuts; la societat catalana estava polaritzada: la zona litoral estava dominada pels liberals, com assenyala Jornadas en l’accidentada campanya de Lloret: “Aquí los libertinos procuraron por todos los medios impedir el fruto de la Santa Mision , hasta ponerses a la puerta de la Iglesia y no dejar entrar a las gentes, tal era su descaro por la debilidad del párroco y alcalde, pero a pesar de todo el infierno se hizo mucho fruto.”

Aquest episodi palesava la identificació dels franciscans amb la reacció absolutista i un incipient anticlericalisme en sectors populars de la societat catalana. Les darreres campanyes missioneres es van fer a la Riba i Rojals l’any 1833.

En la Crema de Convents del 1835, aquest rebuig esclatà violentament el juliol del 1835. Una oda d’odi popular contra convents arreu de Catalunya que comença a Barcelona, provoca la destrucció d’Escornalbou. La crema dels convents de Reus va propiciar la fugida dels frares del convent de la muntanya, perquè tenien por d’acabar assassinats com els seus germans d’orde de Reus del convent de Sant Francesc. El tancament del monestir implica la fi de qualsevol tasca missionera. Els elements més radicals del liberalisme no podien perdonar als frares la complicitat amb el règim absolutista. Pagaran molt cara aquesta aliança: quan arriba l’exclaustració de Mendizábal, Escornalbou ja era història.

CONCLUSIONS

Les missions d’Escornalbou van tenir unes xifres realment importants: 1200 localitats visitades, 3.000 campanyes missioneres i unes xifres de 250.000 combregants en 14 anys, si donem fiabilitat a les xifres enregistrades a les Jornadas. Cal destacar el gran treball dels frares, fent arribar la seva veu fins als llogarets més petits de Catalunya. El fet de preferir les àrees rurals als nuclis grans palesava el tarannà missioner molt escaient amb el carisma franciscà.

El segle XVIII és un segle brillant per les missions, en canvi les interferències polítiques del segle XIX assenyalen una decadència progressiva

També cal destacar com Escornalbou sempre emprava el català; en un context on els decrets de Nova Planta convertien el castellà en la llengua oficial, van contribuir al manteniment de la llengua del país.. La importància d’aquesta tasca esdevé encara més destacada, quan les directrius borbòniques impedien l’ús del català a la universitat de Cervera i el gran il·lustrat del país Antoni Capmamny considerava que el català era “un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido en el resto de Europa”.

Aquesta persistència dels franciscans d’Escornalbou en emprar el català en la predicació i en la publicació de textos per afavorir la devoció del poble, permetrà després la tasca dels impulsors de la Renaixença del segle XIX.