Sempre m’emocionen les paraules de comiat que es troben al ritual de les exèquies: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís, que a la teva arribada et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern.” La litúrgia no esmenta el nom de cap màrtir, ni de cap altre personatge tingut per virtuós, esmenta precisament el de Llàtzer. En aquest sentit hi ha una correlació amb el text de l’evangeli de Lluc que llegim aquest diumenge (16,19-31), on el pobre és reconegut pel seu nom, amb tot el que això comporta. Del ric, malgrat la seva iniciativa, el seu discurs i els seus recursos, un cop despullat de les seves riqueses no en queda cap element personal. A Llàtzer ni tan sols li hem sentit la veu, no sabem què pensa o quins mèrits té: només la pobresa extrema el defineix. Però Déu el coneix pel seu nom, una expressió que es repeteix a l’Antic Testament de moltes maneres. A l’Èxode 33,17-19, el Senyor diu a Moisès: “Jo et conec pel teu nom”, i encara “pronunciaré el meu nom, que és ‘el Senyor’, Jo concedeixo el meu favor a qui el vull concedir i em compadeixo de qui em vull compadir”.
Un text dur per a nosaltres: la riquesa de qualsevol mena que ens hem afanyat a reunir no ens condueix al Pare, ni als germans ni al Regne de Déu. Segurament encara és més dura la primera lectura (Amós 6,1a.4-7), que subratlla la nostra indiferència respecte del patiment dels veïns de prop i de lluny. La indiferència respecte de la situació dels nouvinguts, dels empobrits o la indiferència respecte de les víctimes de Palestina, d’Ucraïna i de tants altres llocs que no sabem ni que existeixen. Es fa difícil no pensar en l’egoisme col·lectiu que massa sovint vivim.
El Salm (145) ens recorda que “el Senyor fa justícia als oprimits, dona pa als qui tenen fam…”. La dimensió social de la fe, tantes vegades expressada en el pensament social de l’Església, no és una dimensió menor, ben al contrari. Estem fets a imatge de Déu, ens diu el Gènesi. Un Déu misericordiós, que reconeix els pobres pel seu nom, que se’n compadeix i que ens envia fins i tot el seu Fill perquè cada persona sigui tractada amb la dignitat que mereix i per refrescar-nos que la fe no és només un sentiment íntim, una tradició, una cirereta per al nostre pastís personal, un dret adquirit o una justificació del nostre benestar. La fe és estimació i confiança. Faríem bé de preguntar-nos què vol dir tot plegat per a cadascun de nosaltres, en què ens afecta, de què ens hem de despendre per fer realitat aquest Regne de Déu centrat en els pobres, on ens porta l’Esperit, com ens hi ajuden les nostres comunitats… sabent que Déu ens estima en la nostra pobresa i que, com diu a Moisès en el fragment esmentat de l’Èxode, “ens ha concedit el seu favor” i “farà passar davant nostre tota la seva bondat”.
