Jesús de Natzaret ofereix una visió de la família que sorprèn per la seva harmonia entre la novetat i la tradició. Va néixer i créixer dins d’una família jueva devota, tal com descriu Lluc 2: Maria, Josep i el petit poble de Natzaret foren el bressol de la seva infantesa i joventut. No rebutja aquestes arrels, però tampoc no s’hi aferra com a destí últim.

En la seva vida pública, quan li diuen que la mare i els germans el cerquen, respon amb unes paraules que desconcerten: “La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen” (Lc 8,21). No renega dels seus, però obre l’horitzó: la seva família es defineix per la fe i l’obediència a Déu. És una fraternitat que transcendeix la carn i la sang, i que acull tots els qui caminen vers el Regne.

Tanmateix, Jesús no menysté el valor dels vincles humans. Afermà el matrimoni com a aliança indestructible (Mc 10,2-9) i evocà el manament d’honrar pare i mare (Mc 7,9-13). No vol abolir els lligams naturals, sinó purificar-los i ordenar-los sota la primacia de Déu.

Per a ell, la família no és un fi clos, sinó una llavor de comunió i una escola d’amor destinada a expandir-se més enllà de les parets de la llar. La llar ha de ser un espai obert, on cada germà, d’allà on vingui, pugui trobar acollida. La família del Regne no es fonamenta en el poder ni en la submissió, sinó en el servei i en l’amor. En aquest missatge ressona una intuïció profunda: la família, transfigurada per l’amor de Déu, esdevé preludi de la gran família del Regne.