Diumenge, 10 d’agost, Val-d’Isère, Alps francesos. El prevere revestit s’asseu a l’altar esperant l’hora, les 10 del matí. S’apropa a l’ambó i ens recorda que l’eucaristia és una celebració comunitària de la fe. Amb cara riallera suggereix que ens presentem a les persones del costat, del davant o del darrere, ja que tots estiuejants no ens coneixem els uns als altres. El matrimoni de davant són de París, passen cada estiu una setmana a la Vall, han estat dos cops a Barcelona i els meravella la llum a la Sagrada Família. La senyora del costat de la meva dona és portuguesa, treballa a l’hostaleria, i per això és a la Vall, no coneix Barcelona, però sí uns granadins amb els quals comparteix la feina. Un gest senzill, cinc minuts. Sabem que el celebrant ve d’Annecy i tornarà el diumenge següent. Nosaltres ja serem a casa. 

Un laic té un rol protagonista, no és clar si viu a Val-d’Isère, però sí que és qui encomana les lectures, fa les monicions, els avisos parroquials entre els quals destaca una pregària al Col de l’Iseran el divendres següent. Ens han distribuït un foli plegat amb les cançons i lectures del diumenge. La celebració estava ben preparada. L’homilia breu, com aconsellava el papa Francesc.

Quaranta minuts excepcionals. De ben segur que el sacerdot devia marxar ràpidament a celebrar l’eucaristia en una altra població. Amb uns 70 anys, aquests diumenges amb sis eucaristies, com m’explicava el rector de Vielha fa poc, han d’esgotar el sacerdot. Malgrat aquesta intensitat, és una funció que si no es viu de seguida es percep. Hi ha preveres que saben animar la comunitat tot i ser puntual, diversa i inconnexa entre els participants. Confiem que amb el suport que els dona la diòcesi, l’acompanyament personal més enllà de la gestió, ajudi els celebrants a motivar els laics en la preparació i participació de les celebracions perquè ens hi acostem, ens sentim comunitat i no espectadors.