Setembre ens endinsa en un curs nou en el qual estrenem afanys i tasques. Hem de tenir en compte aquests dos “principis” que ens ha portat la postmodernitat. Primer, “no estem vivint simplement una època de canvis, sinó un canvi d’època”. L’expressió del plorat papa Francesc conté no només una lectura lúcida dels temps que vivim, sinó una indicació de camí per a l’Església; segon, en la cultura actual s’ha produït un canvi radical. Es tracta del canvi en la nostra experiència del “poder”. El que ara mana ja no és el “poder opressor”, sinó el “poder seductor”, en bona part centrat en el que els polítics anomenen amb desvergonyiment “el relat”. La moderna societat tecnològica disposa i fa servir els mecanismes de “seducció” més eficaços que fins ara s’han inventat. Ens controla la manera de pensar, de vestir, de menjar, de descansar, de treballar.

Davant d’aquest panorama, el catedràtic de Psiquiatria Enrique Rojas ens dirà en què consisteix la “saviesa del temps”: “Saber viure cada període de la vida amb intensitat i idees clares.” Quan passen els anys volem quadrar-ho tot, ordenar els fets que ens han passat i acceptar les errades i coses que no hem sabut enfocar de forma adequada. El temps cura gairebé totes les ferides.

Comptem amb “sortidors de felicitat”: primer, la coherència. Ser feliç significa viure de forma coherent amb un mateix, amb les pròpies conviccions i amb els nostres principis bàsics; segon, l’harmonia amb els altres, amb el treball propi i amb les circumstàncies que ens envolten; tercer, la unitat de vida; quart, el bon humor, que no és un do de l’esperit, sinó del cor; cinquè, la servicialitat, el sentit fraternal de la història.