Soc la Míriam i soc educadora social. Cada cop que dic aquesta frase, em sento molt contenta d’haver pogut trobar allò que més m’agrada, acompanyar persones en els seus processos de vida.

Aquesta frase ha ressonat dins meu moltes vegades i de maneres molt diverses. Hi ha hagut cops que m’he sentit molt feliç i completa d’haver triat aquest camí; segura que aquesta era la professió de la meva vida. D’altres, en canvi, he sentit impotència i desil·lusió.

I és que la realitat és cada cop menys esperançadora. D’acord amb la publicació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya 2023, que es presentà el 10 d’abril d’aquest any, cada cop són més les educadores i els educadors socials que no poden seguir en aquest camí i deixen la professió. Són molts els llocs de treball on les funcions que s’han de fer no corresponen a la nostra tasca; feines on no es dona valor a tot el que un fa pels altres; treballs en què les condicions econòmiques són precàries; entorns laborals insegurs i indignes…

Al principi, em sobtava que la gent no sabés què és un educador social, que no tingués coneixement que som molts i que estem en feines molt diferents; des de centres residencials, on hi acudeixen infants i joves; centres penitenciaris, hospitals i serveis que ofereixen suport i acompanyament.

A dia d’avui, em sorprèn i m’entristeix a parts iguals que empreses, serveis públics i fundacions, entre d’altres entitats, no valorin tot el que fem.

Tot i això, desitjo que aquesta professió no desaparegui, que la gent continuï lluitant perquè se’ns valori i reconegui.

Soc la Míriam i soc educadora social, i estic molt orgullosa de ser-ho, però fins quan de temps podré exercir la meva professió dignament?