Ara farà un any, en l’equip que ha estat acompanyant el Pla pastoral de l’arquebisbat de Barcelona Sortim!, sorgia la idea d’elaborar unes propostes de recessos per als temps forts en el context de l’eix del centre del panot que l’expressava gràficament: l’encontre i l’anunci de Jesucrist. A l’Antoni Casas Miguel se li va demanar que preparés els corresponents al temps de Pasqua. En vam parlar moltes vegades en el seu procés de reflexió i pregària per traduir en unes pàgines el que ell volia transmetre, no com a “idea” sinó com a expressió de la seva mateixa experiència de vida: Jesús, el Crist, mort i ressuscitat, vivent per sempre, és el centre de la nostra fe i el sentit darrer d’allò que volem viure i transmetre.
Si Jesús és qui ens allibera i transforma, volia transmetre aquest alliberament i transformació a aquells que trobava
El resultat van ser unes poques pàgines (no calen massa paraules, sinó fer-les vida, em deia) que començaven amb una referència a la carta de Pau als Corintis: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa” (1Co 1,22-23); i un text del papa Francesc: “Ell viu! Ell és qui ens omple amb la seva gràcia, el qui ens allibera, el qui ens transforma, el qui ens guareix i ens consola, és algú que viu” (Christus vivit, 124). Crec que en aquestes frases hi ha expressat el “nucli” del que en Toni ha viscut i ha volgut transmetre al llarg de la seva vida: estar ben a prop de Jesús i esdevenir-ne un bon deixeble.
I allò que ell vivia i volia viure en profunditat (mai no s’estima prou qui s’estima), des de la senzillesa i la humilitat, ho traspuava. De la seva relació amb l’Amic Jesús naixia la seva amistat amb tantes altres “amistats”: en les parròquies on va servir —especialment a la seva estimada Cornellà—, els moviments especialitzats d’Acció catòlica, la família del Pradó, el món educatiu, el servei a la diòcesi… sense oblidar mai els seus orígens i la seva família.
Si Jesús és qui ens allibera i transforma, volia transmetre aquest alliberament i transformació a aquells que trobava, especialment els qui vivien moments complexos en la seva vida. Si Jesús és qui ens guareix i consola, volia posar l’oli i el vi —com el samarità de l’Evangeli— del consol i així poder ajudar a guarir les ferides en tants cors i experiències. I per fer-ho no li calien prodigis sinó la saviesa que esdevé presència, acompanyament, radicalitat, senzillesa, gratuïtat, mitjans pobres, estimació sincera.
I en el rerefons la certesa que Ell viu! I que la millor manera de donar vida és fer donació de la pròpia vida: com Jesús que es fa pobre i humil en el pessebre; que es dona radicalment al llarg de tota la seva vida, fins a morir a la creu; i que es lliura totalment en l’Eucaristia, partint-se per poder ser compartit perquè tinguem vida i vida en abundància.
