Janneth Colindres és nascuda a Nicaragua. Té estudis en magisteri i ciències religioses i s’ha dedicat a l’educació. És germana caputxina de la Mare del Diví Pastor des de l’any 2003. Actualment, és mestra d’educació primària  i titular de l’escola Mare del Diví Pastor Assís a Premià de Mar, a més de ser responsable de l’àmbit de Pastoral de les escoles Mare del Diví Pastor.

Cada any, el 2 de febrer se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Com viu aquesta jornada?

Aquest és un dia molt important per a la Vida Consagrada. Pot semblar un dia com qualsevol altre, però, interiorment i comunitàriament, és un dia per viure amb gratitud envers el Senyor pel do de la vocació religiosa. Personalment, el visc amb un sentiment que podria descriure com de felicitat o alegria, però prefereixo definir-lo com gratitud, o encara millor, com un “Magnificat”, tal com va fer la Mare de Déu: admirar, agrair, alegrar-te, lloar Déu, cantar i celebrar el do d’una elecció.

Aquesta Jornada destaca la bellesa de les vocacions de les persones consagrades. Com va sorgir la seva vocació?

Poques vegades parlo de la meva vocació; no sé perquè. Crec que deu ser perquè considero que va sorgir d’una manera molt senzilla. Des de ben petita, em sentia atreta per l’opció a la vida consagrada. Per altra banda, la vida de les germanes que vaig conèixer a l’escola em van inspirar molt. Les pregàries marianes organitzades des de la parròquia van ser, també, un impuls a l’hora de decidir-me per començar aquesta gran aventura de consagrar la meva vida al Senyor.

El que va ser més decisiu per donar el pas va ser l’acompanyament i el testimoni d’una germana gran, la Gna. Gloria Ramírez. Era una dona molt missionera, apassionada per ajudar les altres dones del poble, però, sobretot, molt alegre i acollidora. Podria dir que va ser ella la porta que el Senyor em va obrir per entrar a la Congregació.

Com és el seu dia a dia com a religiosa i docent?

Molt senzill. Tenim diferents moments de vida comunitària, principalment els dedicats a la pregària, com Laudes i Vespres. També és molt important per a nosaltres el res del sant Rosari en comunitat, i els àpats es converteixen en estones per compartir la vida comunitària. Per altra banda, a nivell personal, disposem d’espais de formació espiritual i professional.

La resta de la jornada la dediquem a l’educació: les classes amb els nens i nenes, algunes reunions amb els companys i companyes de la mateixa escola o d’altres escoles de la congregació, gestions diverses, el tracte amb les famílies… En definitiva, la vida de l’escola és molt dinàmica i sempre estem en actiu. Vivim en una actitud de servei dins de la comunitat educativa, ja que hi ha molts detalls a tenir en compte dins de l’escola. Però, per a mi, el més apassionant és la pastoral de l’escola. Actualment, és un dels reptes més grans que tenim a l’escola cristiana. Considero que és l’essència del que som i la raó per la qual existim.

Del 7 al 9 de febrer té lloc a Madrid el Congrés de vocacions amb el lema “Per a qui soc?”. Què diria als joves que s’estan plantejant la seva vocació?

Principalment, que val la pena consagrar-se al Senyor. Que, com Maria, diguin “Sí” a la invitació de Déu i que no tinguin por. El Senyor és molt més sorprenent del que ens imaginem; Ell supera totes les nostres expectatives.

En l’any de gràcia jubilar, el Sant Pare Francesc ens convida a ser pelegrins d’esperança.  Com podem sembrar esperança?

Hi ha una frase del nostre fundador, el beat Josep Tous, que diu: “Fe i confiança en Déu”. La plena confiança en el Senyor ens fa pelegrins de l’esperança. Ser pelegrins significa posar-se en camí amb el cor obert i disponible, com Maria, que es posa en camí i, quan es troba amb la seva cosina, canta les meravelles que el Senyor ha fet en ella.

L’actitud positiva davant la vida, la disponibilitat i el fet d’estar oberts a acollir a les persones ens posa en una actitud de moviment esperançador, de dinamisme de l’Esperit. Per tant, confiar en el Senyor ens fa lliures i ens pacifica, és aquesta la invitació de Jesús: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi” (Jn 14, 1-2). Així, doncs, crec que l’actitud de Maria és un bon exemple per continuar sembrant l’esperança, des de l’alegria, el servei, la humilitat i disponibilitat al voler de Déu.

Enmig dels sorolls del dia a dia, com podem escoltar el nostre interior?

En el dia a dia, sovint sorollós i ple d’activitats, crec que hem d’aprendre a ser austers en el “fer i fer”. Sembla que, si no estàs fent alguna cosa, no pots estar bé. Cal, moltes vegades, aturar-se, contemplar i observar, i això es pot fer en qualsevol moment, mentre vas de camí a la feina o als estudis. Tot i així, és important buscar sempre moments de silenci i pregària personal.

Què ofereix la vida consagrada a la nostra societat? Quins reptes té?

La vida consagrada ha aportat i segueix aportant molt a la societat. L’educació, el camp al qual em dedico, ha estat i continua essent una gran missió. Tenim molt a oferir. Però, principalment, la vida consagrada és anunci i presència del Regne de Déu. Sí, és un gran repte traspuar a les noves generacions la bellesa d’aquesta vocació. Com poden els joves d’avui descobrir aquesta manera de viure?

La vocació a la Vida Consagrada és una invitació de l’Esperit Sant, sense cap mena de dubte, però el Senyor es serveix dels qui ja ha convocat per cridar-ne d’altres. Per això, hem d’estar oberts a l’Esperit per trobar la manera de fer arribar als joves aquesta crida de Jesús a consagrar la seva vida a Ell.

No obstant això, sovint penso en sant Francesc i santa Clara d’Assís, uns sants que no es van proposar res concret: ni fundar una ordre, ni cap altra cosa semblant. Actualment, fem plans estratègics, projectes, objectius, anàlisis DAFO, etc., per tal d’entendre el moment present i buscar estratègies per continuar avançant. Tot això està molt bé, però, com a caputxina que soc, torno sempre, com et deia, a sant Francesc i santa Clara. El gran repte que tenim és viure l’Evangeli sense por i amb alegria. Realment, no som nosaltres els qui  fem, és el Senyor qui ho fa tot.