D’acord, el títol no és meu, sinó d’una cançó d’en Raimon però, fent camí cap al Nadal —temps d’esperança motivat per la rememoració d’Aquell qui advé sempre cap a nosaltres— és oportú rescatar de l’oblit els centres educatius que, tot passant a titularitat pública, han estat desmemoriats de l’esperança evangèlica que els va fer néixer; ja sigui perquè s’ha reduït el seu nom a la mera localització en la trama urbana, s’ha amagat darrera unes sigles quan l’emplaçament era explícitament confessional, o bé perquè s’han enretirat les orles dels antics alumnes entenent-les també com a part del “llegat religiós” de l’escola.

Qui recordarà avui que l’escola-institut del carrer X va sorgir de la cura d’una determinada congregació religiosa per les joves obreres del barri? O bé, qui desxifrarà el nom del sant fundador amagat darrere d’unes sigles? Què sentirà un antic alumne quan, passejant de nou pel passadís d’orles de la seva antiga escola, constati que la seva generació ha estat esborrada de casa seva?

Nadal és sempre el retorn als orígens d’una infància que, en aquests casos de canvi de titularitat del centre, ha perdut el suport narratiu-espacial de la institució educativa que la va acollir. No hauria de ser així necessàriament però els fets, especialment per a aquelles institucions educatives d’iniciativa social evangèlica, ho corroboren.

Alguns autors actuals defineixen la nostra accelerada civilització d’ara com la de l’oblit, i la dissolució de la memòria implica la pèrdua dels senyals d’orientació imprescindibles per navegar amb sentit vers un port d’esperança on socórrer la inherent condició vulnerable de la persona.

“No he volgut ser humà d’altra manera”, canta en Raimon a la cançó citada. El cristianisme és una religió d’encarnació, històrica, i no una construcció gnòstica o mental. Per això, davant el pessebre de l’escola, aquest Nadal pot ser una bona oportunitat per contemplar de quina manera ha volgut Déu ser humà, un animal d’esperances i memòria.