El 17 de setembre s’escauen 150 anys de la data del naixement, el 1873, de mossèn Norbert Font i Sagué, al qual podem etiquetar de mil maneres, però essencialment de sacerdot, científic naturalista i fundador de l’espeleologia a Catalunya.
Va néixer al carrer Jaume Giralt, el mateix on tretze anys abans havia nascut el poeta Joan Maragall. El pare, Pal·ladi, venia d’Ordis, a l’Empordà; la mare, Gràcia, de Maià de Montcal, a la Garrotxa. D’infant s’embadalia mirant les personalitats que acudien als Jocs Florals, cosa que li va desvetllar la vocació literària. Ordenat sacerdot l’any 1900, va ser eixeble del canonge Jaume Almera i company del Pare Marià Faura i Sans.
Però quan va rebre l’ordenació Font i Sagué ja tenia un bagatge científic important. El 27 de desembre de 1897 havia davallat l’Avenc de Can Sadurní, a Begues; el 15 d’agost de 1989, l’Avenc de la Ferla a la mateixa localitat; posteriorment, l’any 1901, el Forat de Sant Hou, al Montgrony. Va elaborar el primer catàleg espelelògic de Catalunya.
També quan era seminarista havia estat premiat als Jocs Florals de Barcelona pel seu treball sobre les creus de pedra, havia classificat i determinat les comarques de Catalunya sota criteris geogràfics i històrics, publicat un compendi de literatura catalana o un meritori catàleg sobre les gàrgoles de la catedral. També és autor d’una història de Catalunya.
Norbert Font i Sagué, diaca el 30 de març del 1900, ordenat sacerdot, va cantar la primera missa el 16 del juny següent a Sant Felip Neri, apadrinat per Eusebi Güell i la seva filla Isabel. Va realitzar el sermó el seu mestre Jaume Almera i cantat l’Orfeó Català dirigit per Lluís Millet.
Es llicencià en Ciències naturals a Madrid el 1903 i destacà pels seus estudis geològics i hidrològics, però també paleontològics. D’ell és la reproducció del mamut petri al Parc de la Ciutadella de Barcelona; va ser el gran divulgador de la geologia a través dels Estudis Universitaris Catalans, i va formar centenars d’alumnes.
Amb tot no negligia la seva tasca com a clergue, beneficiat de Santa Maria del Mar des de l’estiu del 1908 ocupant una fundació de l’Ajuntament, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, formava part de la Confraria de la Misericòrdia i com a tal va ser l’únic sacerdot que Francesc Ferrer i Guàrdia va permetre que l’acompanyés quan anava a ser afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre del 1909, ja que havia estat alumne de Font en les classes de geologia. Un mossèn Font que, per cert, en els dies de la Setmana Tràgica va continuar anant per Barcelona vestit amb la seva sotana.
Des del 1901 era membre de la Real Sociedad Española de Historia Natural, el 1907 de la Société Geologique de France, vocal de la junta de Parcs i Museus de Barcelona. Va protagonitzar una expedició geològica al Sàhara espanyol, amb importants resultats sobre els seus recursos i els primers estudis arqueològics de la regió.
Incansable en la seva feina, era també administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia, asil de necessitats. Una malaltia el va aturar, va contraure el tifus i moria a Barcelona el 19 d’abril del 1910, als 36 anys, quedant estroncada una carrera prometedora en plena joventut, quan la seva sòlida formació prometia un futur molt alt. L’Ajuntament va cedir gratuïtament a la família un nínxol de la Via Sant Joan del cementiri de Montjuïc, on va ser enterrat.
