La paraula sínode és d’origen grec i significa caminar junts, fer camí en la mateixa direcció. Sant Pau VI va crear aquesta assemblea de bisbes l’any 1965, com a fruit del Concili, per tal de tractar aspectes importants per a la vida de la fe. Aquesta assemblea s’ha anat reunint des d’aleshores per tractar temes diversos: la catequesi, la formació sacerdotal, la Paraula de Déu, la família, el sagrament de la Reconciliació, etc. La composició del sínode varia d’una convocatòria a l’altra, ja que es procura que els bisbes i altres persones que hi participen siguin experts i coneguin els temes que s’han de tractar en cada ocasió. Un bisbe que tingui grans coneixements sobre llengües antigues, probablement haurà participat en el Sínode de la Paraula de Déu, però no en el de la Família. Es comprèn que aquest organisme que assessora el Sant Pare estigui format en cada moment per les persones que poden aportar el seu valuós coneixement en cada cas. Enguany el Sínode té la mateixa dinàmica sinodal com a tema. Es tracta de reflexionar sobre com s’exerceix aquesta ajuda al Sant Pare a través de les assemblees sinodals. Com ha quedat reflectit prèviament, no tothom pot parlar de tot en un sínode. De la mateixa manera que no deixaríem pas que un bibliotecari ens operés el fetge, o que un cirurgià construís casa nostra, no tothom és expert en tots els temes. Cal evitar que la gent parli des de la seva opinió més o menys formada i fomentar que en cada moment hi intervinguin els que veritablement coneixen el tema que s’estigui tractant. D’altra banda, el Concili Vaticà II ens diu que l’Església és una comunió jeràrquica. Així doncs, no som davant d’una assemblea on totes les opinions tenen el mateix pes. La jerarquia, com ens diu sant Pau, és un carisma, que garanteix la comunió en la regla de la fe. Els bisbes tenen la missió de vetllar i custodiar el dipòsit de la fe. Tothom pot opinar i expressar-se, només faltaria, però ens fiarem més d’una persona experta que no pas d’una altra que doni una opinió poc fonamentada o basada en prejudicis. Evidentment, no cal dir-ho, les intervencions han de caminar vers el mateix punt, que és la comunió i la fe. No tindria sentit que intervinguessin persones en contra del que és el nucli de la nostra fe. L’Església, com diu el papa Francesc, té una natura polièdrica. Deixem, doncs, que siguin les persones que treballen i viuen en cada una de les cares del poliedre les que aportin la saviesa i l’experiència en els temes en què són competents, no en els altres.
