Quan arribo al claustre de Santa Anna em trobo un amic que creia ja ben lluny, al Kurdistan. Fa uns quinze dies el vaig ajudar perquè pogués tornar al seu país en vista de les dificultats que tenia, a la seva edat, per trobar feina i viure dignament com pensava ell que viuria quan va arribar ple de il·lusions fa deu anys.

Les va passar magres, fins que va legalitzar la seva situació, va trobar algunes feines precàries i així va sobreviure.  Últimament, però, les coses se li havien posat més difícils i, en veure que cada dia seria pitjor a la seva edat per trobar feina, va pensar a tornar a casa seva, amb la seva família, a la qual ja no podia ajudar des d’aquí. Així que, malgrat que sabia que allà malviuria, tornava amb els seus. No són gaires els que s’atreveixen a prendre aquesta determinació per por de quedar malament i sentir-se fracassats davant dels seus. Però ell així ho havia assolit.

Només veure’m, se m’ha acostat per explicar-me la situació. La frontera del seu país estava tancada i ocupada per policies que no només no l’han deixat passar al seu país, sinó que l’han deixat coix pels cops que li han donat amb les porres.

Ell al·legava que tenia documentació que l’acreditava com a kurd i, per tant, tenia dret a tronar a casa seva. Però la policia —i no de bones formes— li impedeix entrar al país. Quan m’explica la situació geogràfica actual del Kurdistan començo a entendre.

Trec el mòbil i cerco a Wikipèdia: resulta que aquest país, en la actualitat, està repartit entre aquests quatre estats:  Turquia, Iraq, Iran i Síria. Si sempre han estat en una situació complicada, en aquest moment ens ho podem imaginar.

El cas és que aquest home ha tornat amb una sensació d’impotència davant la qual jo m’he sentit igual i sense capacitat de reacció. Només podia estar al seu costat, abraçar-lo i acompanyar-lo a “Salut sense sostre”, on l’han atès amb l’atenció que prodiguen a tothom.

El cas és que aquest home ha tornat amb una sensació d’impotència davant la qual jo m’he sentit igual i sense capacitat de reacció

Cada vegada hi ha més apàtrides al món que s’afegeixen als immigrants, als desplaçats, als refugiats, als fugitius de les guerres i la fam…

Per això no m’ha estranyat que els voluntaris que servien en la “Taula de fraternitat” estiguessin preocupats perquè els acollits s’adonen que l’arròs que els serveixen aquests dies té menys pollastre… Hem hagut d’avisar l’empresa que ens fa aquesta donació que augmentessin el nombre de serveis perquè cada dia tenim més gent acudint a la nostra taula i, potser, per augmentar en quantitat, no tenen mitjans per continuar amb la mateixa qualitat…