Avui, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de l’Holocaust és una data que interpel·la el poble gitano, que guarda record tràgic d’aquell extermini, al qual han donat el nom de Porrajmos (devoració). Entre cinc-cents mil i vuit-cents mil gitanos van morir durant la II Guerra Mundial, cosa que, segons dades de Kenrick i Grattan Puxon, va representar l’eliminació de la meitat de la població gitana de l’època.
Aquesta quantitat de morts no va ser una simple derivada de les vicissituds de la guerra, sinó que, igual com va passar en el cas dels jueus, va ser el resultat macabre de l’execució mil·limètrica d’un pla. Identificació, segregació, esterilització, reclusió i extermini eren les etapes calculades de l’estratègia genocida ideada per Himmler. No van quedar gaires llocs a Europa on amagar-se, perquè no només van patir els gitanos establerts a Alemanya. La Legió Negra Hongaresa o la Ustacha croata van escriure capítols sanguinolents en aquesta història de persecució.
Podria semblar un exercici estèril aprofundir en els motius d’aquest afany d’extermini, però posar llum sobre el deliri contribueix a posar-lo en evidència. Els gitanos van ser posats en el punt de mira per la seva manera lliure de ser i concebre la vida. Si els jueus van ser assetjats per ser encarnació de la saviesa, els gitanos van pagar car el preu de la llibertat, tal com va encertar a apuntar l’escriptor Matéo Maximoff.
A més, els gitanos portaven amb ells una veritat incòmoda: eren l’únic poble indoari. Davant la retòrica nazi, entestada a establir la filiació directa de l’alemany amb la raça ària, aquesta realitat havia de ser especialment molesta. Goebbles no podia tolerar la persistència d’aquest poble insolent l’existència del qual representava una refutació a un dels pilars propagandístics del nacionalsocialisme.
Així, vist des dels nostres dies, l’Holocaust gitano —igual que el perpetrat contra els jueus o les persecucions que, a una altra escala, van patir catòlics i dissidents— ens ha de transmetre una advertència valuosa. La pulsió homogeneïtzadora del totalitarisme toparà necessàriament amb tot el que suposi llibertat de creença, pensament o mobilitat i, en darrer terme, també estarà discutit amb la mateixa noció de veritat.
Avui, en un dia que ha de ser, més que de commemoració, de record i de lament, hem de revertir aquesta advertència històrica sobre les finalitats del totalitarisme i combatre’l en les formes en les quals, tot i que més subtilment, encara es continuen expressant. Hem de continuar previnguts davant la pretensió de reduir la rica realitat cultural, ideològica o religiosa a un únic patró preestablert. Per exemple, encara en els nostres dies, sota l’aparença ben intencionada de conceptes com inclusió, es posen en marxa dinàmiques d’aculturació, conforme a les que s’imposa als gitanos valors que no són els seus.
En èpoques de crisi i mudança, en les quals irrompen quincallaires que ofereixen solucions simples a qüestions de gran complexitat, no s’ha d’abaixar la guàrdia davant del totalitarisme homogeneïtzador, tot i que truqui a les nostres portes revestit d’una roba naïf. Evitar la banalització d’aquestes propostes i denunciar-ne la perversitat intrínseca és la millor manera de retre homenatge a totes les víctimes de l’holocaust, gitanos inclosos. L’Església que peregrina a Barcelona ha donat tres figures insignes en la reivindicació d’aquesta memòria: Mn. Jordi García Díe, Pere Closa, s.j., i Francesc Botey, Sch. P.
