Aquests dies la societat civil està fent esforços demediació entre els governs d’Espanya i Catalunya per trobar una solucióconsensuada a la qüestió catalana. L’Església, en les seves diferentsinstàncies, també hi participa. No és fàcil i cal pregar perquè aquestsesforços de diàleg i negociació arribin a bon terme.
L’innovador mestre de la recerca històrica a la Universitatde Barcelona Jaume Vicens i Vives, en el seu assaig Notícia de Catalunya, comen d’altres obres històriques, va analitzar científicament el pactisme entèscom a concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava lesrelacions entre les dues parts que establien el pacte feudal. Era un compromísentre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca enel compliment dels termes del pacte. El pactisme va adquirir una forçaextraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions dela monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits. Alhora es va anar formantel mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants delsestaments en un cos, la cort general, única institució europea —juntament ambel posterior parlament anglès— que plantejà d’una manera eficaç i estable lesrelacions poder/ subjectes. En aquest procés l’Església no n’ha estat absent ihi ha contribuït des dels inicis amb institucions com la Sagrera (trenta passosd’immunitat al voltant de les esglésies) o la Pau i Treva de Déu (dies exemptsde lluita que col·laboraren al progressiu procés de pacificació de lasocietat).
Avui la responsabilitat dels mitjans de comunicació socialen la qüestió catalana és enorme. El conflicte ha obtingut a les xarxes socialsun efecte multiplicador extraordinari: les imatges dels dies 1 i 3 d’octubres’han divulgat arreu del món i han estat repetides fins a la sacietat. També hiha hagut manipulació informativa en diferents mitjans a dreta i esquerra defets no contrastats.
D’altra banda, el fet de desvelar o filtrarirresponsablement converses que busquen pactes pot produir que aquestss’avortin. És molt trist que alguns caiguin potser de bona fe o no tanta o enun excés de zel pacificador col·laboracionista d’una o altra tendència. I dolconstatar que el conflicte no és d’ara i que alguns mitjans de comunicaciól’han atiat: cal no oblidar el paper tòxic que han exercit reiteradament en elsdarrers quinze anys certes cadenes que estan en la ment de molts i que amb elsseus programes i tertúlies no han deixat de mentir ni de promouresistemàticament calúmnies contra els catalans i Catalunya. La vinculaciód’algunes d’elles a l’Església ens ha perjudicat greument. Com va dir elcardenal Omella, recordant la clarividència de Joan XXIII, és hora que cessinaquests portaveus de calamitats.
Confiem que l’Església, fidel al que ha proposat i fet en elpassat en defensa de la pau i de la justícia arreu del món (Pacem in terris)pugui contribuir també ara a la construcció del bé comú. I que cristianscatalans, com a ciutadans ben informats, fem alçar les nostres veus en defensatambé del bé comú possible.
