L’exegesi historicocrítica és un mètode acadèmic d’estudi de la Bíblia que busca comprendre els escrits bíblics en el seu context històric original. Es basa en l’anàlisi crítica dels textos i en l’estudi dels factors històrics, culturals, lingüístics i literaris que van influir en la seva redacció.

Aquest mètode comprèn diverses etapes o instruments: crítica textual (anàlisi de les diferents versions manuscrites del text per establir-ne la versió més antiga), de les formes (els gèneres literaris i les formes orals que podrien haver precedit la redacció final), de la redacció (analitza com els autors i editors bíblics van combinar i adaptar les fonts per transmetre un missatge teològic específic)…

La introducció del mètode historicocrític en l’exegesi catòlica trobà moltes resistències inicials. L’any 1943, Pius XII, amb l’encíclica Divino Afflante Spiritu, valorava positivament l’estudi científic de la Bíblia. L’any 1993, la Pontifícia Comissió Bíblica va donar un suport explícit al mètode, destacant-ne la necessitat per comprendre els textos antics. Benet XVI, en l’exhortació apostòlica posterior al Sínode sobre la Paraula de Déu, declara: “Els Pares sinodals han afirmat amb raó que el fruit positiu de l’ús de la investigació historicocrítica moderna és innegable” (Verbum Domini 34).

Avui dia, la validesa del mètode historicocrític és indiscutible, si bé es complementa amb altres perspectives. L’especialització creixent fa necessari el treball interdisciplinari. La diversitat de mètodes aplicats a l’estudi bíblic no s’ha de veure com una dispersió, sinó com un enriquiment que permet una comprensió més profunda dels textos sagrats.