És un home que ha gaudit amb la seva feina i aquest ha estat per a ell el millor premi. Fins i tot a la Cúria vaticana, on ha treballat durant més de trenta anys. Mons. Enric Planas (Barcelona, 1938) ha estat responsable dels països de parla hispana del Pontifici Consell de les Comunicacions socials, coordinador general de la RIIAL (Xarxa Informàtica de l’Església a Amèrica Llatina) i director de la Filmoteca Vaticana. Per tota aquesta trajectòria vital llarga i fructífera, acaba de ser guardonat amb el premi Bravo Especial 2014, que atorga la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social de la Conferència Episcopal Espanyola.

El 28 de gener rebrà a Madrid el premi Bravo Especial 2014. Pren el relleu del mateix Federico Lombardi, director de Sala Stampa i de Ràdio Vaticana.
Això és un honor i un privilegi! Trobo que hi ha tantíssima gent que s’ho mereix més que jo…

Què significa per a vostè aquest guardó?
A ningú li amarga un dolç. Estic content. Però sobretot el que m’ha agradat és que tant en el jurat com entre les persones consultades no hi ha hagut cap posició contrària a la concessió. Això vol dir que tinc bons amics i, per a mi, això resulta enormement gratificant.

El seu currículum és llarguíssim… Però no tant en títols com en fets, en projectes, en tasca feta. Amb quin projecte se sent més realitzat?
Diria que amb la RIIAL, que ha estat pionera. És una xarxa informàtica, una estructura tecnològica que hem omplert de contingut. Es va posar en marxa als inicis de la informàtica i ha esdevingut un instrument excel·lent per facilitar la comunió eclesial.

Sembla la nineta dels seus ulls?
Sí que ho és. És com un d’aquells fills que neix amb dificultats i que precisament per això te l’estimes més. El tema era molt nou i va ser difícil d’introduir-lo i fer-lo comprendre. El més laboriós va ser crear una cultura d’utilització i lluitar contra una realitat que és tràgica a l’Església: els canvis periòdics de dirigents. Això ens obligava gairebé a començar de zero cada vegada que hi havia canvi de càrrec, sobretot a nivell de conferències episcopals. En aquella època una altra dificultat era que no teníem tècnics. A través de l’Olivetti vam formar un equip de tècnics. Dels 20 que van formar-se, i ben formats, només tres van quedar al servei de l’Església. La resta se’ls va quedar el mercat! Malgrat tot, el projecte funciona i fa una gran tasca. Hi ha el Centre Nostra Senyora de Guadalupe, es continuen formant tècnics i hem creat software a mida per a la utilització de les conferències episcopals. La meva responsabilitat en tot això només ha estat creure-hi. El cardenal Foley, que va ser molts anys el meu cap al Pontifici Consell de les Comunicacions Socials (PCCS), em deia: «No sé com s’ho fa, però sempre troba persones d’un nivell i una qualitat humana i intel·lectual extraordinàries.»

I com s’ho fa?
Em sembla que tinc nas. Sempre he tingut por que passés un àngel pel meu costat i no ser capaç de reconeixe’l. Una de les coses que m’ha plagut en deixar el PCCS és que la gent deia que marxava molt aviat. Deien que marxava quan millor funcionava tot. Doncs més motius per marxar! Cal saber deixar els càrrecs.

També ha tingut un paper cabdal com a director de la Filmoteca Vaticana.
Doncs he de confessar que no tenia ni idea del que era una Filmoteca. Per això abans d’acceptar la proposta de Mons. Foley vaig demanar un mes per conèixer bé en què consistia. Em vaig reunir amb diversos directors de filmoteca i vaig veure que ho podia fer… I vaig acceptar-ho.

Com a responsable de la Filmoteca ha entrat en contacte amb el món de l’espectacle. S’hi ha trobat bé?
El món de l’espectacle no és fàcil, però pastoralment ofereix moltes possibilitats. És un món molt sensible a l’amistat amb persones que, com el sacerdot, poden donar un missatge.

Diu Peio Sánchez que va ser vostè qui va encunyar el terme «cinema espiritual»…
És un bon amic, però l’invent no va ser meu. El terme ve d’un festival que ja es feia a Itàlia i que vam potenciar des del PCCS. A partir d’aleshores vam organitzar nosaltres un festival i aprofitant la capacitat logística del Vaticà va agafar molta embranzida. El diàleg entre el Vaticà i la Perestroika, per exemple, va començar a través d’aquests encontres que vam impulsar des de la Filmoteca Vaticana. I també el diàleg amb l’Iran. He de dir també que, abans fins i tot d’arribar a Roma, vaig començar a tenir una visió positiva del cinema, en la línia de la que té la Mostra de Cinema Espiritual. De tot es pot treure alguna cosa positiva. I crec que val la pena ensenyar la gent a veure cinema.

Ha pogut treballar amb llibertat, sense censures, al Vaticà?
Sí, sempre. Jo em sento lliure. No he ambicionat mai fer carrera eclesiàstica. He ambicionat fer coses i les he pogut fer. Als meus caps sempre els he dit que en el moment en què no els interessés jo marxava. Per això he funcionat amb llibertat i he tingut la sort que els meus superiors ho acceptessin. Abans d’incorporar-me a la Cúria algú em va dir que allà hauria d’oblidar-me dels meus somnis. No ha estat així! Els he pogut fer tots!

No l’ha ofegat l’ambient de la Cúria?
No, al contrari! Treballar al Vaticà et dóna una òptica molt diferent de la que es veu des de fora. Hi he trobat molt de talent, intel·ligència, generositat… i també carrerisme en algunes persones. Passa a tot arreu! Treballar a la Cúria significa també, i sobretot, treballar al costat del Sant Pare i això, realment, és un premi en la vida d’una persona que es vulgui entregar a l’Església.

Ha treballat amb quatre papes… Però no amb Francesc.
Però l’he conegut a Buenos Aires, com a arquebisbe. I el vaig conèixer com una persona més aviat seriosa, enormement eficaç, resolutiva, amb una memòria extraordinària. Al Bergoglio que vaig conèixer no el preocupava gaire la qüestió jeràrquica, sinó que anava directament a la persona i als continguts de la persona.

S’ha adaptat bé l’Església a la revolució mediàtica de les últimes dècades?
Hi ha hagut una evolució important impulsada sobretot per les noves tecnologies de la comunicació. Crec que, des del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials, hem aconseguit assumir la cultura d’utilització, que és un aspecte que en el qual l’Església acostuma a ser més lenta. Nosaltres de seguida vam tenir la intuïció que la informàtica era un instrument de comunió eclesial. A més, no hem hagut d’inventar res perquè l’estructura de l’Església, que ja és de xarxa, facilita molt la utilització de l’instrument.

Tot i no ser nadiu digital, vostè ha apostat sense por per les noves tecnologies, fins i tot quan encara estaven a les beceroles…
L’estudi d’una carrera científica m’ha ajudat a no tenir por ni de la tecnologia ni de certes idees científiques que a vegades atabalen una mica les persones formades en l’àmbit eclesiàstic. Sempre he pensat que el progrés científic juga a favor de la transcendència.