La situació de la llengua catalana, pel que fa al seu ús, ha tingut en la seva història alts i baixos. Ara tornem a trobar-nos en un moment baix. Per què? Doncs per una sèrie de factors, que intentaré resumir: 1) La immigració, que des de fa anys van experimentant els principals territoris del nostre domini lingüístic. Els immigrants de parla castellana veuen que, en general, no els cal canviar d’idioma per a desenvolupar-se; els d’altres parles, llevat d’excepcions, veuen més pràctic aprendre el castellà. 2) La globalització creixent, que afavoreix les llengües més difoses en el món i desincentiva l’ús de les minoritàries com la nostra. 3) La pressió de les llengües veïnes, recolzades i imposades per Estats, cosa que afecta tots els àmbits d’ús. 4) La fragmentació dialectal del català (incloent-hi la seva denominació), que el debilita en una sèrie de fronts. Ja se sap que la unió fa la força, i a l’inrevés. 5) La diglòssia, és a dir, la consideració que hi ha llengües més prestigioses que altres; lògicament, les més prestigioses atrauen més usuaris. La nostra, injustament, arrossega l’estigma de “parla d’estar per casa”. 6) El procés independentista de Catalunya desplegat durant els darrers anys, que ha dividit la població del nostre país segons els sentiments de cadascú, desfent el consens que s’havia obtingut anteriorment en la defensa de la llengua pròpia, i que ha generat una reacció furibunda per part de molts ciutadans de l’Estat espanyol en contra del nostre idioma. 7) Finalment, els imprudents canvis en la normativa lingüística catalana, que han produït desorientació i incomoditat. Per tot això ens trobem en una situació molt delicada. Cal meditar-hi, cal actuar amb intel·ligència i tacte, cal reforçar els mecanismes adients per a contrarestar els factors adversos. I, com va dir Pompeu Fabra en uns moments encara pitjors, “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.