«La música és l’art que més s’aproxima a un llenguatge teològic»

S’ha dit que l’art i la bellesa són camins per atansar-se a Déu. Quan parlem d’art ens vénen al cap pintures, escultures i edificis, però no sempre pensem en una de les arts més sublims: la música. Jordi Tomàs, pianista i catòlic practicant, ens explica com la música pot ser un camí privilegiat per endinsar-se en la fe i perquè l’Església ha de cuidar especialment la música religiosa. Director de l’Aula de Música del Centre moral i cultural del Poblenou i professor de piano de l’estudi musical La Sala, Jordi Tomàs defensa que l’ensenyament de la música és necessari per formar persones mínimament cultes i educades.

Podríem dir que la fe cristiana i la música són les dues passions de la seva vida?
La qüestió prèvia i fonamental és que el cristianisme és el fonament de tota la cultura occidental. Aquesta fe ha creat un pensament, unes obres d’art… i també una música. En conseqüència es fa gairebé impossible comprendre la nostra música sense una base de pensament cristià. Per tant, quan diem fe cristiana i música en realitat estem parlant de dues coses entrelligades.
A vegades els cristians, sobretot els catòlics, tendim a parlar molt de fe, que certament és bàsica i fonamental, però a l’hora de transmetre-la amb alegria sovint no sabem fer-ho, potser perquè no fem servir els canals adequats. És inconcebible, per exemple, que hi hagi joves de Barcelona que no hagin entrat mai a la catedral. A les classes que faig d’estètica porto els alumnes a visitar la seu de Barcelona o el monestir de Santes Creus, edificis cristians importants que molts desconeixen. I cal que els coneguin, perquè quan una persona entra en una catedral, o escolta una peça religiosa, és fàcil que aquestes obres li obrin una porta a la transcendència i que a partir d’aquí s’interessi pel cristianisme i acabi entrant en la fe.

Potser els cristians no acabem de valorar prou l’art com una via d’accés a la fe.
És clar, i això és un problema. Podríem dir que l’Església necessita de l’art, però a vegades sembla que no ho sàpiga… Aquest desconeixement es nota especialment amb la música, quan els cristians no sabem discernir quina mena de peces podem incloure a les celebracions i quines no.
A les nostres litúrgies, per exemple, a vegades passa que, amb voluntat d’arribar als joves, s’agafen melodies d’estils no religiosos i se’ls posa una lletra religiosa. Quan s’actua així no es té en compte que la música té una significació per ella mateixa. En conseqüència, si agafem una música i li canviem el text, aquella música, pel sol fet d’haver-li canviat la lletra, no canvia de significació. La música té uns codis concrets, perceptibles també pels qui no són músics. Això vol dir que un moviment melòdic, una harmonia tenen una significació per a les nostres oïdes i el nostre cervell. Per tant, si en un àmbit religiós hi introduïm una música que no és religiosa provoquem una mena de xoc auditiu, una contradicció. I com que la música és un art molt emotiu, perquè va directe als afectes, cal anar amb compte amb el que fem.

L’ajuda la música a aprofundir en la fe cristiana?
Òbviament! I de moltes i múltiples maneres, com a art que és. Hi ha un fet fonamental en la música que només succeeix en l’art dels sons i en cap altre: la vivència de l’eternitat. Tenim passat, present i futur, però en realitat l’únic temps existent és el present, perquè és l’únic que podem viure. Ara bé, quan meditem sobre el propi present ens adonem que aquest no pot ser un instant i prou, perquè llavors seria impossible de viure. Ha de tenir una temporalitat més extensa, o almenys aquesta és la manera com el vivim, amb una certa extensió temporal.
Doncs bé, amb la música passa justament això: quan escoltem una simfonia de Bruckner, per exemple, el temps present dura tot el que dura la simfonia. Per tant la música aconsegueix que la nostra vivència del present quedi eixampladíssima, la percepció temporal se’ns amplia. Crec que aquest present eixamplat és la manera en què l’ésser humà es pot aproximar més, aquí a la terra, al sentit d’eternitat. Així és com l’experiència musical ens du a aprofundir la fe.

Quina ha de ser l’actitud del músic davant de la fe?
Podríem dir que el músic fa de teòleg. Quan un compositor posa música a un text religiós, depenent de la música que faci servir el text tindrà una significació o una altra. Sovint als alumnes els faig comparar l’Stabat Mater de Palestrina amb el de Pergolesi; tenim un mateix text amb dues músiques completament diferents, i per aquest motiu cadascuna comenta i aprofundeix en el text d’una manera diferent. Si la teologia és comentari, estudi i aprofundiment de la paraula de Déu, quan un compositor posa música a un text religiós també fa un estudi de la Paraula, fa teologia. Així, escoltar música religiosa ens ajuda a veure des del punt de vista musical diverses maneres d’interpretarció del text.
La música també és una manera privilegiada d’endinsar-se en la fe perquè el llenguatge musical més que afirmar, evoca. Alguns Pares de l’Església afirmen que de Déu no se’n pot dir res en positiu, només en negatiu, perquè no es pot definir. No podem dir com és Déu, només allò que no és. En aquest sentit la música és l’art que més s’aproxima a un llenguatge teològic, perquè només pot evocar i és el llenguatge més aproximat per a una experiència de Déu.

Com veu la situació en què queda l’assignatura de música a la LOMCE?
La nova llei d’educació posa sobre el paper una situació que de fet ja es donava: la música relegada a una segona categoria. Tal com estava plantejada fins ara, l’assignatura intentava donar unes eines teòriques, però es feia impossible impartir-la amb un grup de 30 nens una hora a la setmana. Crec que la classe de música a l’escola s’hauria d’assimilar a una classe d’història de l’art i de la cultura, de manera que un alumne hauria de sortir dels estudis obligatoris amb unes nocions musicals bàsiques. Així com els sona Miquel Àngel també els hauria de sonar Palestrina, que són de la mateixa època. L’assignatura de música hauria d’acostumar l’alumne a escoltar peces musicals, tal com es familiaritzen amb les obres d’art veient-les en imatges, i hauria de dotar l’alumne d’una cultura general àmplia.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!