Tots tenim maneres diverses de planificar les vacances d’estiu. Per a Maurici Blancafort (Barcelona, 1969), algunes de les vacances més felices de la seva vida han estat les que ha compartit amb les persones grans. Al llibre Com puc ajudar. Cròniques d’un voluntari social (Pan de Letras Editorial), Maurici Blancafort narra la seva experiència de voluntari a la Fundació Amics de la Gent Gran, sempre des del seu compromís cristià. Va començar fa 26 anys quan tot just iniciava la carrera de Dret, i prossegueix encara ara, que ja és pare de família, advocat, gestor i administrador de finques. Conegut familiarment com a Mau, des del 2011 és el president de la Fundació Amics de la Gent Gran.

L’any 1988 vas patir un accident greu de moto que et va fer replantejar-te moltes coses…
Jo parteixo de la base que totes les persones portem una veueta interior que ens va dient que hem de fer alguna cosa pels altres. Tots tenim interioritzada aquesta pregunta: com podem ajudar? Arran de l’accident de moto em vaig adonar que m’havia estat concedida una mena de pròrroga. Vaig adonar-me que havia viscut de manera endogàmica i vaig decidir aleshores destinar part del meu temps als altres de manera gratuïta. Aquesta decisió va coincidir amb el primer any d’existència de la Fundació Amics de la Gent Gran.

Per què vas orientar el voluntariat cap a la gent gran?
Tot el que tenim i el que som es deu a infinitat de generacions que han treballat per millorar el món en què vivien. Nosaltres som portadors d’aquest llegat i som uns privilegiats. El que defenso és que la gent gran són els representants vius d’aquests avantpassats i, per tant, es mereixen tot el nostre respecte i valoració. Als nens els acompanyem al llarg de tot el procés de creixement, però en canvi a les persones grans les deixem soles. Fer-se gran és dur, has de deixar de fer coses que per a tu eren importants, i en aquest moment és quan els abandonem. Aquest tracte que la nostra societat dóna a la gent gran m’indigna, i no només m’indigna, sinó que actuo. Les societats es mostren civilitzades segons el tracte que ofereixen a la gent gran.

La soledat és la malaltia de la gent gran?
Totes les persones tenim necessitat de socialitzar-nos. És a dir, l’home i la dona, sense companyia, moren. La soledat és una malaltia. És molt important que no desatenguem les persones garns i que els donem una cosa tan senzilla com és l’amistat. Per això ens diem Amics de la Gent Gran.

T’agrada dir que tots som mags… què vols dir?
Tots som capaços de canviar qualsevol realitat. La màgia existeix i és dins nostre, embolcallada en una capsa d’amor. Si l’obrim i oferim el nostre somriure a la gent, som capaços de canviar realitats. Què passaria si al món totes les persones tinguessin una actitud més amable i de servei, d’ajuda i de suport? Doncs que canviaríem el món.