És impressionant el que podem aprendre si estem atents a aquells referents que dia a dia ens ensenyen el camí de la veritat. Sempre hem sentit a dir que la humilitat és veritat i que per aquest camí hi podem trobar la superació de l’autoreferencialitat per donar pas a uns nous referents en la vida. El temps d’Advent es troba ple de referències lluminoses. Entre d’altres, hi ha la del Precursor de Jesús, el profeta humil que és capaç de dir, tot assenyalant Jesús, el Messies: “Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3,30). Avui som nosaltres, l’Església, qui ho ha de dir amb humilitat i convicció. I no sols dir-ho, sinó ser-ho i fer-ho! Som l’Església que ha de trobar en Joan Baptista el referent fiable per anunciar Jesús en les circumstàncies actuals, la seva claredat de paraula i la seva radicalitat d’actuació. Aquest és el camí que se’ns ofereix per al veritable encontre amb Crist i la fortalesa dels vincles de comunió i solidaritat que ens han d’unir entre nosaltres. Quan experimentem en l’àmbit global del nostre món occidental una desertificació espiritual que ens impedeix aquest encontre i no comptem amb el ressò immediat i favorable del missatge cristià per part dels qui pretenen reduir-lo al silenci, és quan més que mai hem de sentir la força interior, profètica, d’un anunci humil que es fa cada dia més urgent. Per la confiança que Déu ens dona, podem reconvertir aquest desert en nombrosos oasis on pot rebrotar de nou l’esperança. Deserts, que hi són, en els quals s’experimenta l’austeritat i la manca de recursos materials, on la pobresa personal i les noves pobreses adquireixen un valor que predisposa a la receptivitat, on el buit espiritual és acceptat com una premissa per obrir el cor a la novetat de l’Evangeli…, quan s’accepta aquest desert, qualsevol notícia que es rebi és una bona notícia, qualsevol descobriment dona ànims, qualsevol esforç condueix al que és essencial i fa transitable un terreny dificultós. En el desert, no hi té cabuda l’innecessari, no atreu el que és superflu. Per això, és urgent orientar-se i obrir camins que mantinguin viva l’esperança d’un encontre. Es tracta, com bé sabem, d’un itinerari que coneix bé la meta, però també el gust agredolç del camí. Els deserts de la nostra vida que pateixen el buit de Déu, els deserts que provoquen l’aridesa de l’amor que s’ha refredat o s’ha trencat, els deserts d’una forma de viure sense rumb, troben en el manament de l’amor la resposta. El retorn a les benaurances ens predisposa per trobar aquestes referències humils que apareixen quan som pobres, humils, compassius, nets de cor, afamats i assedegats de justícia, constructors de la pau i forts en els contratemps i la persecució. Enriquits per l’amor, se’ns demana discerniment, seny i finor d’esperit.Sebastià Taltavull AngladaBisbe de Mallorca