Era qüestió de temps que el Memorial Pere Tena del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona recaigués en la persona de Matias Augé. Consultor i professor honorari del Pontifici Institut Litúrgic Sant Anselm de Roma, president emèrit de l’Institut de Teologia de la Vida Consagrada, i consultor durant més de vint anys de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Augé va recollir la VIII edició d’aquest guardó el febrer passat. Promotor destacat de la reforma del Concili Vaticà II, defensa el ritu actual davant els intents de tornar a la litúrgia preconciliar.

Com va conèixer Mons. Pere Tena?

De ben jove ja havia llegit alguns llibres seus. Però va ser un estiu, l’any 1963 o 1964, quan el vaig conèixer personalment. Mons. Pere Tena havia organitzat a Barcelona una xerrada sobre les noves pregàries eucarístiques sorgides del Concili. Hi vaig assistir, vam poder parlar i em va encarregar dos articles per a la revista Phase. A partir d’aquí ens vam anar escrivint; jo li enviava algun article que m’havien demanat per a diverses revistes i ell em donava el seu parer. També ens trobàvem a les reunions de professors de litúrgia. Va ser així com vam arribar a l’amistat.

Què representa per a vostè haver rebut aquest memorial que porta el seu nom?

Representa molt. Des de fa molts anys que em dedico a la litúrgia, convençut de la reforma litúrgica nascuda al Concili Vaticà II. Aquest premi el que fa és reconèixer aquesta tasca en favor de la promoció de la reforma litúrgica. I estic satisfet per això. Havent rebut aquest memorial ara és el moment de poder donar gràcies a l’amic Pere Tena, que, com ja he dit, em va ajudar els meus primers anys de professor, quan entrava en el món litúrgic.

Com es va interessar per la litúrgia?

Va ser al seminari perquè, naturalment, hi estudiàvem litúrgia. A mi m’agradaven les celebracions des d’un punt de vista fins i tot estètic, i aquesta va ser la primera impressió que en vaig tenir. Però després, llegint grans llibres sobre litúrgia que es van publicar en aquell temps, vaig descobrir el significat del ritu, i que la litúrgia era la síntesi de tot allò que estudiàvem al seminari. Una vegada ordenat, doncs, vaig anar a Roma a estudiar litúrgia. A la facultat de Sant Anselm m’hi vaig trobar molt a gust, i hi vaig tenir grans professors amb els quals vaig aprendre de debò. Vaig tenir la sort de conèixer aquests grans teòlegs, alguns dels quals havien treballat en el Concili Vaticà II. Així, el meu amor per la litúrgia es va anar desenvolupant progressivament al llarg dels anys.

El papa Francesc va publicar mesos enrere el motu proprio Traditionis Custodes, en el qual limita la celebració del ritu romà anterior a la reforma litúrgica. Quina valoració en fa?

Aquesta decisió que finalment s’ha pres és el que jo havia demanat per carta al Papa els darrers anys fins a dues vegades. Som molts els que havíem dit que la situació no podia continuar així, que no es podia sostenir l’existència d’aquest biritualisme, perquè es tracta de dos missals que representen visions teològiques diferents de l’Església. He de puntualitzar que no és veritat que Traditionis custodes limiti la forma extraordinària, perquè —ras i curt— aquesta forma no existeix. Hi ha un sol ritu romà. El que fa l’Església amb aquells que volen seguir la litúrgia anterior a la reforma és, senzillament, concedir-los un indult per poder-la celebrar.

Benet XVI havia dit que els dos ritus, el missal de Pius V i el missal de Pau VI, podien conviure i enriquir-se mútuament. Ara el papa Francesc, amb aquest motu proprio, ha dit que l’única norma de la pregària de l’Església és la reforma de Pau VI. Aquells que estiguin acostumats a la celebració de l’anterior se’ls concedeix poder-ho fer, però sempre sota la vigilància dels bisbes. Aquesta és la situació actual, que a molts ens satisfà.

Com explica que una realitat de comunió com la litúrgia de vegades sigui font de controvèrsia?

Per interferències ideològiques. Per desgràcia, la litúrgia ha estat instrumentalitzada per una part de l’Església molt tradicionalista, que es defineix no només per l’ús del ritu anterior, sinó també per tota una ideologia política i eclesial. Perquè es tracta d’això, d’una autèntica ideologia. A Roma he tingut ocasió de conèixer grans personalitats que pertanyen a aquest sector: es tracta de persones que són molt catòliques, sens dubte, però en les quals la ideologia, molt de dretes, els pesa massa. Sovint ho han volgut justificar dient que el ritu que defensen procedeix dels apòstols, però és que això es pot dir que qualsevol litúrgia de l’Església, perquè tots partim de Crist.

Altres vegades ho han justificat dient que aquest ritu és equivalent als altres que conviuen dins l’Església, com ara el bizantí o el maronita, però això no és cert. Aquests ritus orientals no romans van néixer en un context històric i cultural molt determinat i pertanyen a unes comunitats eclesials concretes des de fa segles. Per tant, tenen tot el dret a existir i celebrar segons la seva tradició. En canvi, aquest no és el cas dels que reclamen celebrar segons el ritu romà anterior al Concili. Una cosa ha de quedar ben clara: el missal en vigència, el de Pau VI, s’insereix de ple en la tradició de l’Església, perquè és la mateixa tradició romana anterior posada al dia.

Quin balanç fa de l’aplicació de la reforma des del Concili fins ara?

L’aplicació de la reforma alguns l’han fet d’una manera que va més enllà de la reforma. Hi ha hagut dues tendències extremes oposades: els que senzillament van a la lletra del ritu però ho fan amb l’esperit anterior al Concili, molt clerical, i els que han volgut anar massa enllà. Una i l’altra han creat problemes d’abusos litúrgics. El papa Francesc va dir fa uns anys sobre aquesta qüestió una cosa de sentit comú: que cal evitar els abusos de tota mena i tornar al missal, tal com el proposa Pau VI.