Davant l’arribada, els darrers mesos, de milers d’immigrants a les costes Canàries, els bisbes de les dues diòcesis d’aquestes illes, José Mazuelos i Bernardo Álvarez, en un gest molt valorat, han escrit una carta pastoral conjunta en la qual ofereixen reflexions per prendre consciència de la situació de pobresa i vulnerabilitat que viuen a diari aquestes persones. Conviden a tots a posar-se mans a l’obra «perquè ningú no se senti marginat o menyspreat, sinó que tots experimentin l’acollida, l’atenció i el respecte que es mereixen». Diuen que aquesta arribada massiva evoca la «creu de Lampedusa», realitzada per l’artista italià Franco Tuccio amb trossos de fusta de les embarcacions que havien naufragat a l’illa (vg. Catalunya Cristiana núm. 1955, març 2017).

El ressò d’aquesta creu, afegeixen, «ens crida a tots a treballar contra la globalització de la indiferència». Citant Francesc, recorden que «som una societat que ha oblidat l’experiència del plor». I amb alt sentit pastoral proposen «mirar un a un aquests homes, dones i nens i fer nostres els seus sofriments després d’haver fugit de la guerra, de les persecucions, de la fam i haver afrontat un llarg i perillós viatge pel desert i el mar [sovint hi ha naufragis] a mans, tantes vegades, de traficants d’éssers humans. Els immigrants són persones com qualsevol de nosaltres, amb noms, històries i famílies».

Els dos bisbes lamenten que l’arribada d’immigrants «sigui una imatge utilitzada per algunes veus polítiques i que es creïn rumors en plataformes mediàtiques per sembrar la confusió i la por a la ciutadania, alertant que és una invasió, potser per tal d’aconseguir rèdits electorals, o de promoure una fòbia inacceptable cap als estrangers».

Aposten, en canvi, per explicar «un relat real i positiu de la contribució dels immigrants que abasti l’economia, la demografia, la cultura, i la pròpia vida religiosa», perquè rejoveneixen i revitalitzen moltes parròquies i comunitats de la vella Europa. A més de pal·liar l’envelliment, «moltes dones immigrants estan sent la veu i les mans de tendresa que els nens, els malalts o els ancians necessiten. Molts joves jornalers estan recollint dels camps una riquesa, que no es veu corresposta amb les condicions laborals que pateixen. I tots ells, amb el testimoni de les seves vides, la seva valentia i la seva disponibilitat per afrontar perills, buscant un món millor, són un exemple d’esperança per a la societat». Hi dediquem el Primer Pla d’aquest número.