L’evangeli d’aquest diumenge forma part del “sermó de la plana” (Lc 6,17), la versió llucana, amb variacions, del “sermó de la muntanya” de Mateu (c. 5-7). El de Lluc s’inicia també amb les benaurances, però a diferència de Mateu, aquestes van seguides de les corresponents malaurances. En el fragment d’avui (Lc 6,27-38) Jesús s’adreça a aquells que l’escolten: “Però vosaltres que escolteu, jo us dic…” Escoltem, doncs, atents “Aquell que tenint un amor tan gran ha donat la vida pels seus amics; i si nosaltres volem correspondre a la seva amistat, farem el que ell ens diu” (cf. Jn 15,13-14).
Jesús ens convida a imitar el Pare, a fer i ser com ell en la nostra relació amb els altres. “Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós”, com ell, hem de ser “bons amb els desgraciats i amb els dolents” (Lc 6,35-36). Volem ser mereixedors de la gran recompensa de “ser fills de l’Altíssim”. Per això, ens cal adoptar i modelar el nostre comportament en la relació amb els altres estimant sense mesura, sense esperar res a canvi, estimant els enemics, fent el bé als qui ens odien, beneint els qui ens maleeixen, pregant pels qui ens calumnien, tornant bé per mal, donant a tothom qui ens demana, sense reclamar allò nostre que ens han pres. Cal que actuem ja ara com a “fills de l’Altíssim”, “tractant els altres com volem que ells ens tractin”, i no com a pecadors que “estimen els qui els estimen”, “fan el bé als qui els fan bé” i “fan préstecs si saben que en trauran un guany”.
El darrer fragment del text d’avui (Lc 6,37-38), il·luminat per una paràbola de Jesús (Lc 6,39-42) que en aquesta ocasió no llegim, ens insta a no erigir-nos en auditors del capteniment dels altres, jutjant i condemnant. Tampoc les nostres obres no són perfectes. També som febles i mereixedors de judici. Adquirim perfecció quan no judiquem, som compassius i perdonem, quan ens donem. Aquesta és la perfecció a la qual hem d’aspirar. El camí a voltes és feixuc, d’altres és gratificant. Però no el fem en solitari. Anem ben acompanyats. En l’apartat 31 de la darrera carta encíclica Dilexit nos del papa Francesc, sobre el cor de Jesús, llegim: “Crist és el cor del món; la seva Pasqua de mort i resurrecció és el centre de la història, que gràcies a ell és la història de la salvació. Totes les criatures avancen, juntament amb nosaltres i a través nostre, cap a l’objectiu comú, que és Déu, en una plenitud transcendent on el Crist ressuscitat ho abraça i ho il·lumina tot.”
