Josep Maria Razquin, polític i erudit cerverí,que fou sotsdirector de la Biblioteca de Catalunya, sostenia que a cadamunicipi hi hauria d’haver dues places subvencionades per l’administraciólocal: la d’ermità i la de campaner. Creia que tothom tenia dret a ocupar-lestemporalment. Més enllà d’una vel·leïtat romàntica, qui no s’ha sentit atret aviure un temps en la solitud d’una ermita o a enfilar-se dalt del campanar perfer voltar o repicar les cloques? I si és veritat que darrerament el móncampaner viu un cert ressorgiment, no tant el món dels eremites i en concret,de les eremites, llevat de les honroses excepcions que ocupen l’atenció delPrimer Pla d’aquest número on es fa palès que el geni femení dota d’un especialtarannà aquestes vides amagades.
En la mateixa línia de temporalitat, fa unsanys l’escriptor Carles Sapena subratllava una perspectiva inèdita que es vaposicionant internacionalment: l’eremitisme de temporada, a mig camí entre elturisme religiós i l’allotjament rural. Als països de parla catalana són elscasos de les ermites de lloguer del Desert de les Palmes, a Castelló, ol’ermitori d’Estellencs a Mallorca on la tradició eremítica es remunta si mésno a Ramon Llull. A Europa és remarcable la vigoria de l’eremitisme urbà,especialment a França. A Alemanya, el Carmel de l’Encarnació d’Hamburg és unintent d’inculturació d’aquell carisma en un barri de diàspora.
Avui hauríem de parlar del dret universal a lasolitud triada. Josep Otón sosté que «l’ésser humà necessita espais de solitudon cultivar el seu món interior, on poder escoltar-se, on aprendre aconèixer-se, on assimilar tot allò que ha viscut i el que espera viure. Enaquest espai d’intimitat, reservat a la pròpia privacitat, però que de capmanera no pretén desentendre’s dels altres» [Búsqueda (2019) p. 27].
Alguns poderosos han catalogat l’eremitisme com aasocial, rupturista i perillós; els provoca un desassossec semblant al queproduïa en la societat hel·lenística l’aparició dels cínics o en la societatoccidental el moviment hippy. Per contra, el Papa emèrit Benet XVI assenyalavasàviament que quan l’ésser humà es retira en silenci i solitud és capaç detrobar-se amb el més essencial de la vida, amb Déu.
