“Era un sant!” Curiosament aquesta és la primera frase que espontàniament van exclamar un creient i un ateu quan, força trasbalsat, els comunicava la mort de l’Ignasi Torrent, després que un amic m’ho fes avinent.

L’Ignasi no tot ho feia bé però tot ho feia per amor. Per amor a Jesús i a l’Església es va ordenar sacerdot als 62 anys, però tota la vida s’havia comportat com a deixeble del Mestre: també a la Fundació “Amics de la Gent Gran”, de la qual va ser president d’Honor, als patronats de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, a les fundacions “Malalts Mentals” i “Desenvolupament Comunitari” o impartint classes al Somorrostro i a Sant Roc de Badalona. Abans d’ordenar-se, com a prestigiós economista que era, havia ocupat diferents càrrecs rellevants a la Generalitat: amb la seva tardana opció sacerdotal va renunciar a una vida i una vellesa plàcida. Quan va morir, però, no tenia “ni un duro”. Ho havia donat tot als més desfavorits: els seus diners i béns i ell mateix.

No fa gaire temps que em va trucar demanant-me que fes una transferència a una de les moltes famílies que emparava per intentar evitar un desnonament. L’Ignasi ja no tenia res. Fins i tot la pensió embargada per haver avalat crèdits de persones insolvents.

A la parròquia de Santa Maria de Badalona va empadronar dotzenes d’immigrants sense papers pels quals va lluitar incansablement. Mai deia que no. Qui l’hagi conegut pot donar testimoni del seu bon humor, de les seves bromes dolentes i repetides, de l’afició a tocar el piano, de les innocents floretes dedicades a les dones que treballaven amb ell, però sobretot del seu exemple evangèlic, de la coherència i d’una bondat sense límits. Descansa en pau amic.