És un dels periodistes que més a prop han estat del P. Marcial Maciel. El 2003 fins i tot va publicar un llibre-entrevista titulat “Mi vida es Cristo” (Planeta). Avui reconeix que va ser un dels errors més grans de la seva carrera. Aprofitant una visita recent a Barcelona, parlem amb Jesús Colina sobre els Legionaris de Crist i el camí de purificació que duen a terme.

La Legió de Crist acaba de fer públic un comunicat històric. Tenint en compte els llaços que l’han unit a la institució, com valora les passes que s’han fet en el Capítol General?
No dic res de nou si afirmo que el comunicat arriba massa tard. Ells mateixos ho reconeixen i demanen perdó per la dificultat que han tingut per comprendre, acceptar i comunicar els fets ocorreguts. Dit això, és indubtable que s’ha produït un salt de qualitat. Hi ha hagut una acceptació clara de totes les acusacions que es fan al P. Maciel. I no només això: també de la influència que la mentalitat de Maciel ha pogut tenir en la cultura que s’ha generat dins de la congregació. Crec, doncs, que s’ha fet un pas decisiu, i que al mateix temps era un pas indispensable sense el qual no era possible continuar endavant. El Capítol General té dos objectius fonamentals: reescriure les constitucions, perquè les que havia escrit Maciel tenien influència de la seva cultural retorçada; i nomenar una nova directiva, sense persones properes a Maciel, que serveixi per començar de cap i de nou. En aquest context era molt important deixar clar que no s’ocultava res, que s’acceptava el que havia passat i que es demanava perdó per al complicitat directa o indirecta. El comunicat emès és l’única manera que tenia la congregació per afrontar el futur amb llibertat i entusiasme.

Creu que el sistema era tan tancat com per impedir que durant anys es conegués la veritat sobre Maciel?
Sens dubte. Ho he experimentat personalment. Jo vaig conèixer els Legionaris amb 12 anys, vaig estudiar amb ells i he format part de la seva branca laïcal, Regnum Christi. Fins al 2006 no tenia cap prova que les acusacions del P. Maciel fossin veritat. De fet, les acusacions van començar a circular el 1997-1998. Fins aleshores no se’n sabia res. I al principi es van considerar inversemblants. Vam pensar que era un atac a Joan Pau II a través d’acusacions estrambòliques a una de les persones properes, que a més estava al capdavant d’una congregació nova amb un creixement voacional únic. Dins de la congregació no hi havia coneixement dels fets. Maciel va ser prou intel·ligent com per aïllar el testimoni de les víctimes. Crec que és veritat que dins de al congregació el 99% no en sabia res. Ho sabien les víctimes o les persones amb les quals les víctimes van tenir el valor de parlar.

I la cúpula? Els superiors?
Aquesta és la qüestió més difícil de jutjar si volem ser justos. No tenim totes les dades. Indubtablement els superiors van rebre algun testimoni de víctimes i no els van donar el crèdit degut. Van preferir creure el fundador, que era exaltat com un sant. En els superiors hi havia un prejudici que els portava a veure favorablement el fundador i a descartar qui el criticava. No obstant això, ells devien tenir altres indicis. Perquè aquet home portava diverses vides en una. Portava una administració paral·lela i algú li devia donar els diners. Arriba un moment que si ets intel·ligent, i n’eren, t’has de fer preguntes. Els va faltar valor per afrontar el trauma i l’enormitat del cas.

El primer reconeixement de culpa no va arribar fins a l’any 2008, quan ja hi havia proves d’algunes de les seves perversions…
El més greu de tot és que quan Maciel mor, sabent el que sabien, el director general seguia escrivint cartes en les quals el presentava com a model de vida. Això objectivament és greu.

Un dels punts que reconeix per primera vegada la Legió és que hi ha hagut un cert culte a la personalitat.
És un dels grans exàmens de consciència que s’han de fer, en primer lloc, els Legionaris de Crist, i en segon lloc qualsevol moviment, comunitat, parròquia o diòcesi. El paper dels homes no s’ha d’assimilar o convertir-se mai en el paper de Crist. Malauradament és una cosa que passa des de sempre. És freqüent en la història de l’Església que apareguin figures carismàtiques que generen un consens i una atracció que porten a una espècie d’ensuperbiment. El cas de Maciel és paradigmàtic.

Maciel va ser un malalt mental?
Encara no he trobat la clau per entendre’l psicològicament. És una cosa misteriosa. Me n’han parlat com d’una persona esquizofrènica, amb dues o tres personalitats, però no és veritat. Ell utilitzava la religió per als seus mateixos interessos. No és que tingués, d’una banda, experiències místiques i un lliurament a Déu incondicinal, i que de l’altra, fos un pederasta i un agressor. No, ell va manipular escrits per donar-se una autoritat moral.

Podeu descarregar-vos tota l’entrevista en PDF