Després d’una pausa al juliol i les dues primeres audiències generals d’agost a l’Aula de Pau VI, han tornat les trobades setmanals dels fidels amb el Papa a la plaça de Sant Pere. Francesc, en auqesta ocasió, ha arribat amb el papamòbil davant unes 12.000 persones i s’ha parat a saludar a un nen malalt. Durant l’audiència, el Papa ha reflexionat sobre la necessitat de la unitat de l’Església. Afirma que l’enveja i les enraonies no són cristianes i atempten contra la unitat de l’Església.
Podeu llegir la catequesis del papa Francesc d’aquest dimecres a continuació:
«Estimats germans i germanes, bon dia:
Cada vegada que renovem la nostra professió de fe recitant el Credo, afirmem que l’Església és Una i Santa. És una perquè té el seu origen en Déu Trinitat, misteri d’unitat i de plena comunió. L’Església també és santa, perquè està fundada en Jesucrist, animada pel seu esperit Sant, plena del seu amor i salvació. Al mateix temps, per això, està composta de pecadors, tots nosaltres, pecadors que cada dia experimenten les mateixes fragilitats i les mateixes misèries. Llavors, aquesta fe que professem ens porta cap a la conversió, a ser valents per viure quotidianament en la unitat i la santedat, i si nosaltres no estem units, si no som sants, és perquè no som fidels a Jesús! Però Ell, Jesús, no ens deixa sols, no abandona la seva Església. Ell camina amb nosaltres. Ell ens entén. Entén les nostres debilitats, els nostres pecats, ens perdona, sempre i quan nosaltres ens deixem perdonar. Ell sempre està amb nosaltres, ens ajuda a ser menys pecadors, més sants, més units.
El primer consol que ens arriba és el fet que Jesús ha resat molt per la unitat dels deixebles. És la pregària de l’Últim Sopar, Jesús ha demanat molt: “Pare, que només siguin una cosa”. Ha resat per la unitat i ho ha fet en la imminència de la Passió, quan anava a oferir tota la seva vida per nosaltres. És això al que estem enviats contínuament a rellegir i meditar, en una de les pàgines més intenses i commovedores de l’evangeli de Sant Joan, el capítol disset. Què bonic és saber que el Senyor, just abans de morir, no es va preocupar d’ell mateix, sinó que va pensar en nosaltres! I durant el seu diàleg sincer amb el Pare, ha resat precisament perquè puguem ser una sola cosa amb Ell i entre nosaltres. Amb aquestes paraules, Jesús s’ha convertit en el nostre intercessor davant el Pare, perquè puguem entrar també nosaltres en la plena comunió d’amor amb Ell; al mateix temps, ens confia a Ell com el seu testament espiritual, perquè la unitat pugui convertir-se cada vegada més en la nota distintiva de les nostres comunitats cristianes.
Que tots siguem un: com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells siguin un en nosaltres, perquè el món cregui que tu em vas enviar. L’Església ha buscat des del principi realitzar aquest propòsit que està tant en el cor de Jesús. Els Fets dels Apòstols ens recorden que els primers cristians es distingeixen pel fet de tenir només un cor i una ànima; l’apòstol Pau, després, exhortava a les seves comunitats a què no oblidessin que són un sol cos. L’experiència, per això, ens diu que són molts els pecats contra la unitat. I no pensem només en les grans heretgies, els cismes, pensem en faltes molt comuns en les nostres comunitats, en pecats parroquials, en aquells pecats a les parròquies. A vegades, de fet, les nostres parròquies, cridades a ser llocs de compartir i de comunió, estan tristament marcades per enveges, gelosia… I les enraonies estan en mà de tots! Això no és bo. Per exemple, quan algú és elegit president d’alguna associació, es parla en contra d’ell. I si una altra és elegida presidenta de la catequesi, les altres xafardegen en contra d’ella. Però, això no és l’Església. Això no és el que s’ha de fer, no ho hem de fer! No us dic que us talleu la llengua, tant no. Però demaneu a Déu que us doni la gràcia per no fer-ho.
Això és humà, sí, però no és cristià! Això passa quan apuntem cap als primers llocs; quan ens posem a nosaltres mateixos en el centre, amb les nostres ambicions personals i les nostres maneres de veure les coses, i jutgem els altres; quan mirem els defectes dels altres, en lloc dels seus dons, quan donem més importància al que ens divideix, en lloc del qual ens uneix.
Una vegada, en l’altra diòcesi que tenia abans, vaig escoltar un comentari interessant i bonic. Es parlava d’una anciana que tota la vida havia treballat a la parròquia, i una persona que la coneixia bé va dir: “Aquesta dona mai no ha parlat malament, mai no ha xafardejat, sempre era un somriure!” Una dona així pot ser canonitzada demà mateix! És un exemple bonic. I si mirem la història de l’església, quantes divisions entre cristians. També ara estem dividits.
També en la història, els cristians hem fet la guerra entre nosaltres per divisions teològiques. Pensem en la dels 30 anys. Però, això no és cristià. Hem de treballar també per la unitat de tots els cristians, anar pel camí de la unitat que és el quin Jesús vol i pel qual ha resat.
Davant tot això, hem de fer seriosament un examen de consciència. En una comunitat cristiana, la divisió és un dels pecats més greus, perquè no la fa l’obra de Déu, sinó del Diable, qui, per definició, és el que separa, que trenca les relacions, que insinua prejudicis… La divisió en una comunitat cristiana, ja sigui una escola, una parròquia o una associació, és un pecat molt greu, perquè és obra del dimoni. Déu, tot i això, vol que creixem en la nostra capacitat d’acollir-nos, de perdonar-nos, d’estimar-nos, per assemblar-nos cada vegada més a Ell que és comunió i amor. En això està la santedat de l’església: en reconèixer aquesta imatge de Déu, plena de la seva misericòrdia i de la seva gràcia.
Estimats amics, fem ressonar en el nostre cor aquestes paraules de Jesús: “Benaventurats els qui treballen per la pau, ells seran cridats fills de Déu”. Demanem sincerament perdó per totes les vegades que hem estat ocasió de divisió o d’incomprensió dins les nostres comunitats, encara sabent que no s’arriba a la comunió si no és a través d’una continuada conversió. Què és la conversió? És demanar al Senyor la gràcia de no parlar malament, de no criticar, de no xafardejar, d’estimar tothom. És una gràcia que el Senyor ens dóna. Això és convertir el cor. I demanem que el teixit quotidià de les nostres relacions pugui convertir-se en un reflex cada vegada més bonic i feliç de la relació entre Jesús i el Pare.»
