L’Associació Tetuaniana d’Iniciatives Sociolaborals (ATIL) és una ONG aliada de Mans Unides que treballa des del 1993 per prevenir l’abandonament escolar, l’exclusió social i la radicalització dels joves, així com per promoure’n la inserció laboral. El director d’ATIL, Mohamed Fuad Amrani, ha visitat Barcelona com un dels testimonis de la campanya de Mans Unides d’enguany: “Frenar la desigualtat és a les teves mans.”

Quina és la situació dels joves a Tetuan?

El gran percentatge de la població és menor de 30 anys i, per tant, les taxes d’atur juvenil són altes. El mercat laboral no pot absorbir tantes persones que cada any tenen aspiracions d’accedir a un lloc de feina. Els adolescents veuen que els titulats universitaris estan a l’atur i això els genera una frustració perquè no veuen el sentit de continuar estudiant.

Hi ha una tendència a abandonar els estudis, a buscar feina de supervivència, a pensar a marxar fora del país… és un context complicat per treballar.

Aquestes taxes altes d’atur juvenil s’han agreujat amb l’efecte postpandèmia en una zona on no hi ha gaire teixit industrial, que ha estat aïllada dels processos de dinamització socioeconòmica del país durant molt de temps…

Aquesta realitat provoca que s’hagi de començar a treballar amb aquests joves en edats molt primerenques per evitar l’abandonament escolar prematur i acompanyar-los en tot el procés, convertir-los en joves més resilients a la seva situació, treballar amb ells projectes de vida, projectes professionals viables i, sobretot, intentar mantenir-los allunyats de situacions que els facin caure en l’exclusió.

Així doncs, la feina que fan és de prevenció.

Fonamentalment, perquè un cop que un jove ha decidit abandonar els estudis i comença a agafar hàbits de vida poc saludables o s’integra en bandes juvenils, és més complicat treure’ls d’aquí.

Quins programes desenvolupa ATIL?

El programa que desenvolupem amb Mans Unides i amb el Ministeri d’Educació del Marroc és un programa de reforç d’activitats extracurriculars. Al marge del programa oficial, orientat a les competències purament acadèmiques, entenem que hi ha un dèficit en tots aquests programes que treballen educació en valors o competències de vida, coses que són imprescindibles sobretot per a aquest perfil de jove que està en risc d’exclusió.

Desenvolupem guies per al professorat, perquè és molt important formar els educadors perquè, de manera transversal, la seva praxi pedagògica pugui transmetre aquests valors i aquestes competències, i crear un entorn on aquests joves es puguin anar empoderant, entenguin millor la realitat, tinguin capacitat per diagnosticar les causes i per articular respostes viables.

Quan parlem de “radicalització”, a què ens referim?

El jove, quan es troba davant d’aquestes problemàtiques, la tendència és radicalitzar-se d’una manera o una altra. Quan parlem d’un país àrab, musulmà, tothom pensa en extremisme religiós com a forma de radicalització, però això només és una forma de radicalització i és la minoritària, però pel context internacional és on es posa més el focus.

Hi ha molts més joves que es radicalitzen en bandes juvenils o en grups ultres que segueixen els equips de futbol o que s’introdueixen en activitats que els porten a enfrontar-se a la llei… és molt més alt aquest percentatge que els que decideixen integrar-se en grups extremistes religiosos.

El nostre treball és prevenir tot tipus de radicalització i, sobretot, que l’escola esdevingui, en ella mateixa, una eina de prevenció de l’exclusió.

A banda de millorar la qualitat educativa del centre (treballem per millorar la capacitació dels mestres amb un programa d’activitats extracurriculars ric en continguts diversos, inclusius), treballem molt l’autoestima d’aquests joves, els ajudem en aquestes etapes crucials de la seva vida perquè es pugui desenvolupar amb les circumstàncies que tenen, inculcar-los que l’única manera de sortir d’on són és l’educació, la formació, per poder accedir a una feina digna i que, quan siguin adults, siguin ciutadans compromesos amb la seva comunitat.

El nostre treball és prevenir tot tipus de radicalització i, sobretot, que l’escola esdevingui, en ella mateixa, una eina de prevenció de l’exclusió

Treballeu també amb les famílies?

El programa té tres eixos: educadors, pares i teixit associatiu. Una dificultat és que els pares difícilment poden ser referents en aquests aspectes perquè no han accedit al sistema educatiu. Poden ser referents en altres tipus de valors, però a l’hora de donar suport als seus fills en el que és l’escolarització és molt difícil.

Aquests nois i noies, amb 11-12 anys, esdevenen ells el referent per a la família perquè són els que saben llegir, els que poden interpretar coses, els que poden fer servir la tecnologia… i es converteixen en guia per a la família.

A les noies se les hiperresponsabilitza des d’una edat molt primerenca: no només a estudiar, sinó a tenir cura dels seus germans, d’ajudar a casa… són joves a les quals s’assignen papers d’adults a una edat que no els pertoca. La bretxa de gènere encara és molt gran al meu país.

Tenim el programa “Escola de pares” per orientar-los sobre com gestionar aquest tipus de situacions on no entenen, per exemple, el temps de lleure, perquè per a ells és “perdre el temps”.

Com responen els nois i noies al programa?

La veritat és que l’efecte del programa és molt immediat. Un dels projectes que tenim és una ràdio escolar, on els nois poden parlar dels seus problemes no d’una manera frívola, sinó que hi ha un treball pedagògic previ.

Quan s’impliquen i veuen que les coses surten, s’adonen que hi ha altres formes d’afrontar els problemes. L’índex de violència a les escoles on treballem ha baixat radicalment i també les famílies s’impliquen més quan veuen els resultats.

Es crea un context guaridor dins de la comunitat i l’escola esdevé una cèl·lula de protecció d’aquests nois: l’entorn és més sa, amb activitats culturals i esportives que no existien abans.

Es pot recuperar un noi radicalitzat?

Sempre és possible recuperar-lo, tot i que és més difícil. La radicalització no és més que una fugida endavant, no és una convicció. El jove no arriba a un procés de radicalització per convenciment, hi arriba com una forma de resposta rebel al que li passa. No són ximples, saben que això no està bé.

Si vius sotmès a una violència estructural, és força lògic que la teva resposta sigui violenta. Violència estructural és que no tinguis dret a una educació de qualitat, a un lleure sa, que vegis que la teva família ho passa molt malament per cobrir les seves necessitats bàsiques…

Nosaltres no podem canviar aquest context, però sí que podem ajudar aquests joves perquè gestionin aquestes crisis i perquè no tinguin una resposta violenta.

La comunitat acull bé el jove que deixa enrere la radicalització?

Normalment la comunitat acull bé aquest jove que decideix fer el pas enrere, que canvia d’actitud. No es dona una estigmatització i fins i tot se’ls posa com a exemple que és possible sortir-ne. Les comunitats que viuen en contextos d’exclusió solen ser molt més solidàries que un altre tipus de comunitats; tenen tendència a autoprotegir-se, a tenir una gran capacitat de perdó i de solidaritat. La comunitat sempre intenta que on hi hagi un petit bri d’esperança, abonar-lo.

Les comunitats que viuen en contextos d’exclusió solen ser molt més solidàries que un altre tipus de comunitats

Hi ha el risc de caure en el victimisme?

El pitjor que es pot fer és la victimització. El primer que han de fer els nois és mantenir-se a l’escola, formar-se, perquè li donarem les eines, les oportunitats… si no les aprofita no acceptarem que culpi el que li va passar o on va néixer… per això els nostres programes no preveuen ajudar econòmicament, perquè no volem caure en la beneficència contínua, per no crear dependències.

Quan es treballa amb aquest perfil de joves és molt important que no interioritzin el victimisme, malgrat que són víctimes, perquè si no, esdevenen adults dependents del sistema de protecció social tota la seva vida.

Estan satisfets dels resultats?

Treballem en centres públics d’ensenyament, sota petició del Ministeri d’Educació. El programa ja s’està prenent com a referència per generalitzar-lo en altres zones. El mateix Ministeri demana que el programa continuï i que s’estengui perquè veu que hi ha resultats tangibles: baixen les taxes d’abandonament, d’incidents violents, el clima millora…

El programa amb Mans Unides es desenvolupa en nou centres, però s’està plantejant l’extensió amb el Ministeri a tota la regió, que són més de 100 centres.

No volem substituir el paper de l’Estat, ni fer una prestació de serveis permanent, sinó des de la nostra experiència, poder posar ciència en un problema molt complex i poder dotar la comunitat educativa d’eines pedagògiques i d’intervenció social adaptades al context i acompanyar-los en el seu bon ús.

El lema d’enguany de Mans Unides diu “Frenar la desigualtat és a les teves mans”.

La desigualtat és l’origen de tots els mals; una de les maneres més eficaces per combatre-la és l’educació. Aquest lema interpel·la la societat perquè si mirem cap a una altra banda quan hi ha una gran part de les persones que viuen en desigualtat, no tenim gaire dret a queixar-nos quan aquestes persones s’alteren.

Si volem una societat on tots puguem viure en pau, cal garantir que, com a mínim, es pugui accedir als drets bàsics que facin que aquesta situació de desigualtat es redueixi.

És a les nostres mans reduir la desigualtat. El món no té problema de recursos, sinó de gestió de recursos.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!