La percepció del temps és dels elements més paradoxals de l’experiència humana. Hi ha minuts que duren anys, i anys que duren minuts. Com es combinen les coses al nostre interior perquè el pas del temps se’ns escapi de vegades entre els dits com la sorra o, al contrari, tinguem la vivència de penjar estàtics al centre de l’eternitat?

L’acumulació d’esdeveniments i informacions ens fa viure accelerats, angoixats, estirats entre diferents estímuls en pugna per acaparar la nostra atenció. I al final del dia estem exhaustos, potser sense ni tan sols la satisfacció d’haver completat algun objectiu. Viure així no és sostenible i genera una sensació de pèrdua i desorientació.

Al contrari, quan s’aconsegueix acotar el bombardeig de dades, escapar de les pantalles, quedar-nos amb el cervell al nostre aire i en blanc, les aigües del temps s’aquieten i podem paladejar el moment. Els minuts buits, serens i silenciosos són per a mi el cor del temps. Abaixem el ritme, respirem d’una altra manera, prenem consciència d’estar vius, podem sentir gratitud.

Llavors descobrim una esquerda a la porta que condueix cap endins, obrir-la i endinsar-nos al claustre que tots portem al centre de nosaltres mateixos. I, amb la ment quieta i en calma, treure el cap a aquest pou amb l’aigua viva que renta, fa florir i treu la set. En calma, toquem l’eternitat sense sortir del temps.

Allà es dona la trobada amb el nostre fonament. Allà ens preparem per afrontar, en sortir, les possibles turbulències del clima exterior. Viatgem amb freqüència, doncs, al cor del temps.