Es compleixen deu anys de l’elecció del cardenal argentí, Jorge Mario Bergoglio, com a Pontífex. Va ser el 13 de març del 2013 quan la fumata blanca anunciava que l’Església tenia un nou Pontífex: el papa Francesc.

Amb aquest Papa es complien diferents “primeres vegades”: primera vegada d’un Pontífex no europeu, primera vegada d’un Pontífex americà, primera vegada d’un jesuïta, primera vegada amb el nom de Francesc…

Les seves primeres paraules com a Pontífex ja deixaven clar el seu estil: “Germans i germanes, bona nit! Sabeu que el deure del conclave és donar un Bisbe a Roma. Sembla que els meus germans cardenals han anat a buscar-lo gairebé a la fi del món…”

I també un missatge que ja anunciava la idea de sinodalitat: “Comencem el nostre camí: bisbe i poble. Aquest camí de l’Església de Roma és el que presideix en la caritat totes les Esglésies. Un camí de germandat, d’amor, de confiança entre nosaltres.”

Ell mateix explicava per què havia triat el nom de “Francesc”, quan el cardenal Claudio Hummes li va dir: “No t’oblidis dels pobres.”

Aquesta frase se li va quedar gravada i el nom de Francesc va sorgir de manera natural.

PAPA FRANCESC

“En relació amb els pobres, vaig pensar en Francesc d’Assís. Francesc, l’home de la pobresa, de la pau, l’home que estima tot allò creat… com m’agradaria tenir una Església pobra i per als pobres”

Deu anys de pontificat fructífer amb unes línies molt clares: les religions al servei de la fraternitat, la defensa de la dignitat humana en tots els estadis de la vida, l’amor per la Casa Comuna, la protecció dels refugiats, una Església en sortida, reforma de la Cúria vaticana, la lluita contra els abusos de poder (especialment en la seva vessant més punyent, els abusos sexuals), contra el clericalisme, l’autoritarisme, el treball incansable per la pau…

Expressions com “pastors amb olor d’ovella”, “cultura del descartament”, “guerra mundial a pedaços”, “trepitjar la ciutat”, “l’amor del galliner”, “mirar-se la vida des de la barrera”, “els sants de la porta del costat”, “feu enrenou”… ja formen part del vocabulari eclesial i ens ajuden a copsar quina Església somia Francesc.

Durant aquesta dècada al capdavant de l’Església, el Papa argentí ha desenvolupat una activitat admirable. Ha publicat tres encícliques (Lumen fidei, Laudato Si’ i Fratelli tutti) i cinc exhortacions apostòliques (Evangelii gaudium, Amoris laetitia, Gaudete et exsultate, Christus vivit i Estimada Amazònia).

Ha promulgat tres constitucions apostòliques, 86 cartes apostòliques, 57 motu proprio i ha escrit nombroses cartes i missatges pontificis.

A més, ha fet 40 viatges fora d’Itàlia, visitant països amb una comunitat catòlica petita, però ben viva que ha pogut experimentar de prop l’amor del papa Francesc.

Com explica el biògraf del papa Francesc, Austin Ivereigh, ens trobem davant d’un líder espiritual de la humanitat.

L’elecció del Pontífex argentí va arribar després de la renúncia de Benet XVI, que semblava que havia obert una porta a aquesta opció.

Francesc ha reconegut que ha lliurat una carta de dimissió en cas de tenir problemes de salut, però adverteix que la renúncia dels Pontífex no hauria “d’esdevenir una moda” en l’Església i que només hauria de passar en circumstàncies veritablement excepcionals.

En el seu darrer viatge a la República Democràtica del Congo i al Sudan del Sud, aquest febrer passat, destacava que “jo, de moment això no ho tinc en la meva agenda, el ministeri del Papa és ad vitam i no veig cap raó perquè no sigui així”.