Era la tarda del dissabte 6 de maig quan a Santa Marta, amb una abraçada acollidora i fraterna, amb bromes i bones ocurrències i amb un somriure generós, em donava la benvinguda el papa Francesc a casa seva. Per a mi era com anar a la casa paterna a compartir experiències vitals amb qui saps que t’està esperant perquè vol saber coses sobre el que ens preocupa i ocupa a tots dos.

I sense protocols ni paraules de cortesia ens vam veure submergits en un diàleg sincer en el qual Francesc repetia una vegada i una altra la seva gratitud per la feina humanitària que estem fent a Ucraïna, alhora que manifestava el seu dolor profund per la cruesa d’aquesta guerra en la qual el “martiritzat poble d’Ucraïna es dessagna”. Insistia i insistia que anhela la pau per a tothom i que farà tot el possible per aconseguir-la, per alleujar el dolor i per ajudar, com en altres vegades, en l’alliberament de presoners o de persones afectades per aquest conflicte que s’està allargant en el temps i en la monstruositat.

Ens va dir que l’amoïnaven particularment els atacs i amenaces creixents que posen cada cop més en perill la confiança i qualsevol camí que condueixi al final del conflicte. I amb dolor deia: “Cada setmana intento recordar al món durant l’Àngelus i les audiències que no ens hem d’oblidar d’Ucraïna ni de tantes altres guerres.”

Em va cridar l’atenció com el Papa s’interessava i seguia amb interès el relat de l’experiència i els testimonis que li transmetia del diàleg amb ferits, orfes, metges, viudes… Ens va animar a continuar amb l’ajuda humanitària i sobretot amb els corredors humanitaris: “Confortar els ferits i els qui han perdut els éssers estimats a causa de la guerra, ajudar els presoners alliberats a retrobar-se amb les seves famílies i a recuperar-se, és el millor que podeu fer. No els abandoneu”.

Les paraules del Papa eren una confirmació en el servei com un acte de fe, i sens dubte un imperatiu per no defallir. Li vaig explicar el nostre repte de l’Hospital de Campanya, i ens va animar a continuar fins a aconseguir-lo.

Vaig veure un Pare lúcid i proper, preocupat i ocupat per tot allò que afligeix la humanitat i disposat a donar-ho tot per l’Evangeli.

Compartir la fe i les experiències de la guerra amb Francesc ens renova el desig d’esforçar-nos per accelerar l’arribada de la pau mentre intentem cauteritzar d’alguna manera la quantitat de sang vessada en enfrontaments cos a cos, en atacs salvatges o en operacions mil·limètricament pensades per ferir, matar i fer mal.

Li vaig prometre al Papa, a Pere, a Francesc: “Continuarem mentre tinguem forces i recursos, la força ens la dona Déu cada dia i no ens en falta. Continuo demanant els recursos i confio en la providència que toca els cors i obre les butxaques per ajudar-nos a ajudar.”

Vam acabar la visita en to familiar, i sense que se n’adonés, li vaig “robar” un TikTok.

Gràcies, Francesc, missatger i promotor de la pau.